Serem déus

Una de les raons per les quals estic tan a favor del mòbil és perquè ens acosta a una de les ambicions més antigues i essencials de l’home: ser a tot arreu, veure-ho tot, ser Déu. Estic a favor de qualsevol progrés o procés que ens acosti a la divinitat. La joventut ens acosta als déus, la recerca de la bellesa també, i la valentia, i la velocitat. Segons sembla això de la immortalitat no és negociable, però tota la resta està damunt la taula.

Ser déus és arribar als confins de l’univers. Ser déus és tenir fills sense haver de passar pel molest tràmit de l’embaràs (tràmit que a mi em va encantar però que per a algunes dones resulta realment traumàtic i dolorós, quan no irrealitzable), de moment amb ventres de lloguer, però estic segura que els nadons s’acabaran fabricant un dia a l’interior de màquines.

Jo m’imagino una espècie de petites rentadores o assecadores on els fetus es vagin desenvolupant fins a estar preparats per sortir mentre nosaltres intentem escriure llibres, dirigir països, plantar tomàquets o fer feliços els homes de la nostra vida.

Crec que això arribarà, crec que ens farà més lliures (a ells també), més déus, menys humans potser, però el cert és que cap ésser humà ha tingut mai l’aspiració de ser més humà. Els nens volen ser Superman (o Messi, que és gairebé el mateix), però no més humans. L’aspiració de ser més humà no és una aspiració humana, potser és una de les aspiracions dels nostres gossos o dels nostres gats, però no és la nostra. El dia que només aspirem a ser humans, s’haurà acabat el progrés, i també s’haurà acabat l’art.

CIGNES I CIRERERS

Jo no vull ser més humana, jo vull ser a tot arreu, vull anar als llocs volant (i no arribar mai tard), vull poder convertir-me en cigne per follar, com va fer Zeus amb Leda, vull provocar tempestes terribles i fer que floreixin els cirerers només de fer petar els dits, vull salvar els bons i condemnar els dolents, vull el món i tots els seus tresors a l’abast de la meva mà, vull saber el que pensa cada individu, el moment exacte en què vacil·la o en què es llança, vull saber el que sent un segon abans de començar a dissimular.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Cap nen o adult inquiet desitja passar la tarda veient com es fa de nit. Cap nen mira per la finestra fora que estigui passant alguna cosa a l’altre costat: la neu, un Ferrari, el carnaval, els Reis Mags, la veïna misteriosa, el captaire elegant, una família de senglars. 

Morirem, però a més d’haver vist com es feia fosc per la finestra, haurem sigut déus, o herois, com deia Bowie. Encara que només sigui per un dia.