El mite de la desigualtat que genera populisme

Mariano Rajoy, «el més gran antipopulista d’Occident», com escriu Jorge Bustos, després de guanyar dos congressos el mateix cap de setmana –el del PP i el de Podem–, no vol embolics en els congressos territorials del PP. L’ocupant de la Moncloa pretén tenir el partit greixat al mes de maig, per si s’haguessin de convocar eleccions. El Govern presentarà els Pressupostos Generals, però hi ha mínimes possibilitats que s’aprovin. Rajoy està decidit a governar amb els actuals prorrogats i esperar els del 2018, però tot dependrà de qui dirigeixi el PSOE. El líder del PP prefereix com a adversari Pablo Iglesias abans que Íñigo Errejón al capdavant de Podem, però dubta sobre qui li agradaria trobar-se al capdavant del PSOE. Abans d’això, l’èxit o el fracàs dels populismes a Holanda i a França, i el dia a dia de Trump, marcaran el futur econòmic i polític.

Javier García-Arenas (Barcelona, 1978), economista del departament de Macroeconomia de l’Àrea de Planificació Estratègica i Estudis de Caixabank, ha publicat un breu i suggerent estudi titulat Desigualtat i populisme: mites o realitats, en el qual afirma que «seria agosarat, i fins i tot temerari, asseverar que la desigualtat és el factor principal de què es nodreix el populisme, especialment quan sabem que hi ha altres variables econòmiques i financeres que també estan latents en l’èxit dels moviments populistes». Tota una bufetada a una idea molt estesa i que destrossa el mite de la desigualtat com a motor del populisme. El de Podem, el de Marine Le Pen i el de Trump, encara que en el cas de l’americà, l’economista troba punts de contacte, però no determinants, entre la desigualtat i el seu èxit electoral.

Notícies relacionades

Desolació de la soledat

La UE alça la veu davant Israel

García-Arenas també recull un corrent d’opinió entre economistes i politòlegs que defensa que «els factors culturals són tan o més importants que els econòmics per explicar l’auge del populisme». Cita Ronald Inglehart i Pippa Norris, politòlegs de Michigan Harvard, que afirmen que a Europa «són les variables culturals les que prediuen amb més precisió el suport a partits populistes». Afegeix que el «think tank» britànic Nesta va arribar a la conclusió que el fet d’«estar a favor de la pena de mort prediu sensiblement millor que la renda o la classe social la probabilitat de votar a favor de la sortida de la Unió Europea». També recull una enquesta del professor Erik Kaufman per al Birkbeck Collegue que indica que «els partidaris del Brexit estaven molt més preocupats per la immigració que per la desigualtat».

L’economista barceloní admet que la desigualtat econòmica és un factor a tenir en compte en l’auge de l’alça del populisme i que hi ha estudis que mostren una «relació causal», però arriba a la conclusió que «la magnitud de l’impacte no sembla excessivament elevada i existeixen dubtes raonables que la desigualtat sigui la causa predominant» del populisme. És el mite de la desigualtat i el populisme, còmode per a Iglesias i laboriós de lidiar per a Rajoy i també per a una Susana Díaz a qui li agrada guanyar.