Álvaro Nadal i el populisme elèctric

El ministre d’Energia, Álvaro Nadal, ha treballat amb  Mariano Rajoy durant prou anys com per estar convençut de saber interpretar correctament els seus desitjos. A més, és ambiciós i somia amb un ministeri de més rang. Teòricament liberal, va fer pinya amb Cristóbal Montoro enfront de Luis de Guindos al principi de la primera legislatura de Rajoy quan el dilema era apujar l’IRPF o l’IVA. Fins i tot hi ha qui li atribueix la paternitat de la idea, que al final es va imposar, que era més efectiu augmentar impostos directes que indirectes.

Nadal –i tampoc Rajoy– no passaria mai per un populista. Alt funcionari de l’Estat –tècnic comercial– és brillant, erudit i poliglot, però seria una temeritat considerar que entre els seus punts forts figura el de despertar passions entre les multituds o entre els votants. No obstant, el ministre d’Energia s’ha llançat a una mena de croada, enrevessada i molt tècnica, contra les «odiades elèctriques», que desperta més que un cert favor popular i que inquieta l’oposició, que fins i tot hi veu segones intencions.

Rajoy i els seus governs han sigut els més distants amb les grans empreses en dècades, potser des de l’època d’Adolfo Suárez, que tampoc es va entendre mai amb els senyors dels diners. Les elèctriques no són tan detestades com els bancs, però la mínima pujada del rebut de la llum, per petita que sigui –algunes són mínimes en termes absoluts– desperta animadversió. Per això, qualsevol moviment contra aquestes companyies sempre és acollit amb una alegria general.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Nadal vol canviar les regles del sector elèctric que, sens dubte, necessita una reforma com admeten les mateixes empreses. El ministre, no obstant, ha anunciat, pel seu compte, reajustaments en els preus regulats que cobren elèctriques i gasistes per transport i distribució d’energia. A penes són 160 milions d’euros sobre una suma de 9.000 milions. El conflicte sorgeix perquè Nadal planteja modificar les regles a mig partit i es preveuen tisorades més doloroses. Pot ser molt popular, però també posa en perill la seguretat jurídica i això, en un sector amb abundants inversions estrangeres, pot ser una cosa seriosa. Tenir com a enemic empreses amb beneficis importants pot ser rendible per a alguna carrera política. Si, a més, sobre algun dels líders del sector pesa la sospita d’haver recolzat inicialment Albert Rivera, molt millor. 

El sector elèctric necessita un revulsiu, però convé no passar-se de frenada. El futur d’una energia a preus raonables també passa per inversions permanents que han de ser rendibles i amb menys costos ocults –subvencions a tercers– a la tarifa. El problema té solució, però potser no sigui tan populista com alguns voldrien. Mentrestant, l’erudit Nadal recorda aquella frase de Winston Churchill: «¿Vostè té enemics? Està bé. Això significa que ha defensat una idea en algun moment de la seva vida». Aplicable, és clar, a populistes i no populistes.