Anar al contingut

El futur de la indústria de l'energia

La gran transició energètica

Mariano Marzo

Frenar l'escalfament global requereix un esforç titànic que supera els actuals pactes internacionals

Les conclusions d’un informe presentat el mes d’octubre passat a Istanbul, amb motiu de la celebració del Congrés Mundial de l’Energia (WEC), destaquen que la indústria del sector té un futur molt diferent del que es preveia fins fa poc. La principal tesi de l’informe, titulat World Energy Scenarios 2016, és que l’aparició de diverses tendències disruptives conduirà la indústria de l’energia cap a un nou món, caracteritzat per un creixement demogràfic més baix, unes tecnologies radicalment diferents de les actuals, més desafiaments ambientals i un desplaçament del poder econòmic i geopolític. Aquestes forces motrius subjacents estarien cridades a reconfigurar l’economia de l’energia en el transcurs d’un llarg viatge, ple d’incerteses, que ha sigut batejat amb el nom de La Gran Transició. 


    El WEC ha explorat les fites més probables que podrien tenir lloc en La Gran Transició. Per això, durant els tres últims anys, ha elaborat els corresponents escenaris exploradors a molt llarg termini (amb la vista posada a l’horitzó 2060) de­nominats metafòricament: «jazz modern», «simfonia inacabada» i «rock dur». 


    El primer representa un món radicalment transformat per la revolució digital, innovador i impulsat pel lliure mercat. El segon, un món en el qual a mesura que s’avança cap a un futur amb baixes emissions de carboni van apareixent models de creixement econòmic més intel·ligents i sostenibles. I el tercer contempla un món molt fragmentat, com a conseqüència d’un crei­xement econòmic feble i insostenible i de l’aplicació de polítiques aïllacionistes i autosufi­cients.

 
    Cada un d’aquests tres escenaris de La Gran Transició mostra trajectòries molt diferents per al sector energètic, així com realitats molt dispars entre països. No obstant, la seva anàlisi comparativa també permet discernir certes tendències comunes que trenquen les observades fins ara. 

La primera d’elles és que a causa de la millora continuada de l’eficiència energètica, fruit de l’ús de noves tecnologies i de l’aplicació d’estrictes directrius polítiques, el creixement mundial del consum d’energia primària es desaccelerarà i la demanda d’energia per càpita arribarà al seu màxim abans del 2030. Una nova realitat que contrasta amb les pautes històriques de creixement que han vist com la demanda mundial d’energia es duplicava des del 1970. Una altra tendència és la ràpida electrificació del model energètic, que d’aquí a l’any 2060 veurà com es duplica la demanda mundial d’electricitat. Amb la particularitat que per poder fer front a aquest increment, la contribució de les energies renovables, principalment de la solar i l’eòlica, augmentarà a un ritme sense precedents (creant oportunitats, però a la vegada també importants desafiaments per als sistemes elèctrics) de manera que quan arribi el 2060 representaran, segons l’escenari que es consideri, entre el 20% i el 39% de la generació global d’electricitat, davant 4% de actualitat. 


    Una altra fita que marcarà el camí de La Gran Transició és que la demanda de carbó i petroli entraran en fase de declivi, després de superar el seu màxim històric en la pròxima dècada o la següent, cosa que farà innecessària l’explotació de part dels recursos actualment inventariats dels dos combustibles. No obstant, això no significarà el final de l’ús dels combustibles fòssils, ja que la seva contribució al total de l’energia primària consumida pel món se situarà el 2060 entre el 50% i el 70%, depenent de l’escenari contemplat. Per poder valorar la rellevància d’aquests percentatges ha de considerar-se que en els últims 45 anys el consum de combustibles fòssils amb prou feines ha descendit un 5%, des d’un 86% el 1970 a un 81% el 2014. 

Dos fets que ajuden a explicar la pervivència dels combustibles fòssils són, en primer lloc, l’expansió del consum de gas natural i, en segon lloc, que la transformació del sistema global de transport (que en l’actualitat depèn en prop d’un 94% dels productes refinats del petroli) serà un dels obstacles més difícils que s’hauran de superar en el camí cap a la descarbonització del sistema energètic global. 


    En aquest últim objectiu, el Congrés Mundial de l’Energia adverteix que limitar l’escalfament global a no més de 2°C requerirà d’un esforç titànic i durador, que va molt més enllà dels actuals compromisos internacionals i que, entre altres mesures, necessita la implementació de mecanismes que gravin fortament l’ús de les fonts energètiques riques en carboni.