INTANGIBLES
L'impost dels pobres i el mal absolut
La inflació espanyola ja és més gran que la de l'eurozona i la de França o Itàlia, cosa que significa pèrdua de competitivitat amb aquests països
Mario Draghi, durant la conferència de premsa a la seu del BCE a Frankfurt. /
La inflació, després de dos anys en negatiu –cosa mai vista a Espanya–, ha tancat el 2016 amb un increment de l’1,6%. Els detractors de la deflació estan d’enhorabona i també els que advocaven per una mica més d’inflació, des del Banc Central Europeu (BCE), que presideix Mario Draghi, fins als populistes de tot signe i condició. Tan sols a l’Alemanya d’Angela Merkel, on l’IPC ha pujat un 1,7%, han posat el crit al cel.
La inflació s’acostuma a definir com un augment percentual del nivell general de preus, mesurat per l’índex de preus al consum (IPC). No és l’única definició i entre moltes altres destaca la de Ludwig von Misses, pare de l’escola austríaca: «Quan un Govern incrementa la quantitat de paper moneda, el resultat és que el poder de compra de la unitat de moneda comença a caure i els preus a pujar». Aquesta definició formulada quan els governs eren els que decidien directament sobre els diners manté la seva validesa canviant només «Govern» per «BCE».
Notícies relacionadesRafael Termes Carreró (Sitges, 1918-Madrid, 2005), desaparegut president de la patronal bancària, acostumava a dir que «la inflació és un mal absolut». Lenin explicava que s’havia d’aprofitar la inflació per destruir la moneda i l’economia dels països capitalistes. L’exemple alemany de finals dels anys 20 del segle passat és el paradigmàtic. Una altra definició, menys tècnica, però més ajustada a la realitat afirma que «és l’impost més immoral de tots», perquè no es percep directament, mentre que una última afirma que «és l’impost dels pobres». Efectivament, la inflació redueix la capacitat de consum, de compra, dels que no estan en condicions d’incrementar els seus ingressos en la mateixa proporció que pugen els preus. No fa falta ser premi Nobel d’economia per entendre-ho. Si l’IPC creix l’1,6% i les pensions el 0,25%, com ha passat el 2017, les conclusions són òbvies. El mateix es pot dir dels salaris. Els experts defensen que una mica d’inflació, al voltant del 2%, és bona per a l’economia. És possible, però tampoc hi ha certesa absoluta, en un temps en què com apunta Robert Skidelsky, biògraf de Keynes, «siguem honestos. Ningú sap què està passant en l’economia mundial».
La història econòmica espanyola, des de fa segles, és la història d’una inflació que només durant els últims anys ha sigut dominada. Els experts en culpen el petroli, però la realitat és que la inflació espanyola ja és més gran que la de l’eurozona i la de França o Itàlia, cosa que significa pèrdua de competitivitat amb aquests països, una pèrdua de part del que s’havia guanyat des del 2013. Les dades –una alça de l’1,6%– encara no són preocupants, però sí una advertència, perquè a més de ser l’impost dels pobres i un mal absolut, la inflació és la més impressionant i eficaç maquinària de crear aturats. A vegades, als governs els interessa perquè redueix els seus deutes, però perjudica els ciutadans. L’impost més immoral.
