L'irresistible encís d'Orient

La fletxa de Mathias Enard apunta sempre a objectius d’Orient, a Damasc, Alep, Istanbul o Teheran. El protagonista de la seva novel·la Brújula, Franz Ritter, es passeja per aquestes ciutats amb la melancolia de l’occidental que no es troba a gust a Occident i que per mantenir-se viu necessita injectar-se permanentment consistents dosis d’Orient, cosa que fa que Brújula sigui una clàssica novel·la romàntica amb un esperit que es remunta a l’època daurada dels orientalistes del segle XIX i que Franz aspira a emular al segle XXI.

quan Sarah, de la qual Franz està irremeiablement enamorat, es troba a l’Hotel Baron d’Alep, en la seva primera visita, el 1996, ja ens parla de l’«encant de la decadència» per referir-se a aquest mític establiment hoteler, on se serveix una singular melmelada de roses i en les habitacions del qual han pernoctat una llarga llista de personatges il·lustres, com Lawrence d’Aràbia. És aquest encant decadent i melancòlic el que transpira a través de la novel·la i no deixa d’acompanyar els protagonistes en cap moment.

    Ens trobem amb l’orientalisme d’un tren que no circula a tota velocitat sinó a tota lentitud. Els grans tòpics de l’època daurada de l’orientalisme, els llocs comuns d’abans, passen pansits, es recuperen i són presents en cada una de les pàgines, des de l’opi fins a la pipa d’aigua passant per l’arqueologia. El desig dels protagonistes és evadir-se d’un Occident racional que els manté inquiets i insatisfets, reduïts a un exili interior que busca separar el seu esperit de l’àmbit exòtic, quan és l’àmbit exòtic justament el medicament que necessiten per poder seguir endavant i aferrar-se al fi fil que els manté vius, encara que s’estiguin patint malalties de l’ànima.

‘BrúJUla’ és una novel·la neoromàntica amb tots els ingredients que Edward Said va denunciar en el seu celebrat assaig de 1978 titulat Orientalisme, on el professor palestí dels Estats Units va esquarterar cruelment el moviment subratllant cadascun dels llocs comuns, i on va enterrar deshonrosament els erudits que es van consagrar a l’estudi d’Orient des d’un punt de vista romàntic i allunyat d’una realitat que com a occidentals eren incapaços de sentir o compartir. Naturalment, Said va retratar l’orientalisme com més subjecte a les deficiències del romanticisme que qualsevol altre moviment de l’època, cosa que sens dubte va ser un error.

    És curiós i interessant observar que Mathias Enard es mou al segle XXI en el mateix marc que els erudits del XIX, fet que ens obliga a reflexionar sobre el temps que ens ha tocat viure, un temps en què el segle de l’arabista sir Richard Burton, el notable traductor de Les mil i una nits, torna a estar en voga sota la forma del neoromanticisme, descendent del postmodernisme que sovint abomina de la raó, o simplement la ignora, com passa a Brújula. La nostra novel·la es recrea en els aspectes més orientals d’Orient, cosa que hauria fet les delícies del bisturí de Said, encara que en més d’una ocasió Enard suggereix que potser aquests tòpics i excentricitats constitueixen precisament la verdadera essència d’Orient. I potser té raó, almenys als ulls d’un gran nombre d’occidentals que se senten arrossegats per l’encís d’Orient.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

    El lector interessat a trobar reunits els tòpics de l’orientalisme els trobarà a Brújula, de manera que hauria de llegir aquest llibre, que, no obstant, sembla haver-se escrit per a les elits, per a lectors selectes. Des d’un punt de vista literari, és un gran triomf, especialment si el lector estima la literatura que hi ha més enllà de la novel·la-clixé d’entreteniment en voga, ja sigui rosa, d’aventures o policial. El relat de la revolució iraniana, a partir de la pàgina 326, és una bonica narració i constitueix un dels fragments més aconseguits en un llibre on abunden els fragments aconseguits, sempre domesticats per l’enyorança mòrbida i irrecuperable que senten els personatges Franz i Sarah.

Si Edward Said hagués escrit una crítica de Brújula, segurament hauria dit que Enard sucumbeix a l’embadaliment de tot el que envolta Orient més que al mateix Orient. Però les expe­riències que té el protagonista són reals per més que es descriguin com estats de somni romàntics. Encara que un lector distret o no familiaritzat amb Orient pot quedar-se en suspens, sense distingir què hi ha de veritat i què hi ha de mentida, absolutament tot el que conté el llibre són veritats essencials en les entranyes de l’orientalista.