Ranci no, el següent
ranciofacts-bodas---buscar-con-google
Pocs regals trobo més necessaris en aquestes festes tan entranyables que els tres volums de Ranciofacts, saga d’atrocitats contemporànies que Pedro Vera publica setmanalment a El Jueves i que recull en llibre l’editorial Astiberri, una de les més interessants del precari món del còmic espanyol.
Vera és un dibuixant murcià que ha fet del cutrerío i l’estupidesa la raó de ser de la seva obra: on hi hagi un talòs, allà serà ell per assenyalar-lo amb el dit i riure’s a la seva costa. Primer ho va fer a través dels seus personatges Ortega i Pacheco, dos analfabets orgullosos de ser-ho que protagonitzaven unes breus però intenses històries de dues pàgines i que fins i tot compten amb un grup a Facebook, The Ortega & Pacheco Appreciation Society, al qual m’honra pertànyer; i des de fa un temps, canalitza l’horror i la fascinació que li produeixen les actituds més depriments del gènere humà en els Ranciofacts, el tercer tom dels quals ha vist la llum fa poc amb el subtítol de Rancio no, lo siguiente i la imatge en portada de Bertín Osborne i Arévalo (a la del primer, Efectiviwonder, hi havia un personatge sense identificar, i a la del segon, Mi puto cuñado, Tomás Roncero amb un davantal amb la frase «Sóc espanyol, ¿a què vols que et guanyi?»).
Vera viu de la porqueria moral i per a la porqueria moral, extraient-ne una indubtable satisfacció, com ho demostren les sessions maratonianes de pel·lícules de Terence Hill i Bud Spencer que celebra al seu domicili i l’entrega absoluta a l’horror ètic i estètic que converteix en un joc de nens la vella obsessió per la cultura porqueria del gran Miguel Gallardo. La seva visió de les coses és molt graciosa i, a la vegada, descoratjadora. Per això els Ranciofacts s’han d’assaborir en petites dosis: més de tres o quatre històries diàries poden sumir-te en un estat depressiu, ja que la sobredosi de tonteria ingerida és de les que et deixen amb el somriure congelat i desitjant una mica de seny i/o bellesa, qualitats que no tenen cabuda a l’univers hilarant, tot i que perjudicial, de Vera, genuí forense gràfic de la nostra putrefacció moral.
