IDEES

La música de paper

El tancament de la revista 'Rockdelux' testifica la mala salut de la premsa musical espanyola

Es llegeix en minuts
La música de paper

FERRAN SENDRA

El tancament de ‘Rockdelux’ després de 36 anys de presència al quiosc és una mala notícia per a la premsa musical en particular i la premsa de paper en general. Haver aguantat tant temps en l’era d’internet i el gratis total té molt mèrit, i el mateix es pot dir de dues capçaleres més que sobreviuen, Ruta 66 (fundada pels meus vells companys de l’underground Ignacio Julià i Jaime Gonzalo) i Popular 1 –ara dirigida pel fill dels seus creadors, Bertha M. Yebra i Martín Frías–, a la qual Keith Richards sembla haver-li contagiat la seva aparent immortalitat: durant la transició, els llestos que escrivíem a Star i Disco Exprés ens mostràvem irònicament superiors a Popular 1 a causa del que ens semblava una passió pueril pel heavy metal...Però Star  i Disco Exprés la van dinyar el 1980 i el Popu, com la Puerta de Alcalá, ‘ahí está, ahí está viendo pasar el tiempo’.

Notícies relacionades

La mala salut de la premsa musical espanyola ve de lluny. La xarxa i la renuència a pagar per llegir són travetes d’última hora a una sèrie d’aventures que sempre han sigut atzaroses. Després de la desfeta de 1980 –que va incloure el tancament de la primera etapa d’Ajoblanco– va arribar la mort de Vibraciones, creada per Àngel Casas als 70, a què vaig contribuir com a redactor en cap en la seva última època (només a mi se’m podia ocórrer posar en portada supervendes com John Foxx o Howard Devoto). Rock Espezial va ser el vehicle de trànsit de la publicació que havia heretat el recentment desaparegut Damián García Puig al Rockdelux comandat fins al final per Santi Carrillo. La supervivència de Ruta 66 és un misteri per a mi, i atribueixo la de Popular 1 a la possibilitat que la Bertha i el Martín hagin trobat l’equivalent periodístic de la fórmula de la coca-cola, ja que els seus lectors han sigut sempre els més fidels del món.

La xarxa i l’estalvi en lletra impresa pel possible lector han acabat posant fi a Rockdelux, però la precarietat sempre hi va ser, mai es va deixar de manifestar a cap revista barcelonina dedicada a la música pop (amb l’excepció d’Enderrock, convenientment subvencionada pel règim). A França, Les inrockuptibles gaudeix de bona salut. A la Gran Bretanya, Mojo i Uncut estan totalment assentades. Als Estats Units, la recentment modernitzada Rolling Stone aguanta l’estrebada. Deixant a banda virus, xarxes i gasiveria, el nostre cas acusa des de sempre un trist fet diferencial.

Temes:

Música