Els comptes públics del 2017
Pressupostos: ¿gir a l'esquerra?
Algunes de les mesures anunciades apunten que alguna cosa ha canviat en l'estratègia fiscal del PP
Divendres passat, el Govern va elevar a Brussel·les el seu pla pressupostari per al 2017. Conjuntament amb els objectius d'estabilitat pressupostària aprovats fa una setmana ofereixen una panoràmica interessant del que espera Mariano Rajoy. Tres aspectes mereixen una particular atenció.
Primer. Dinàmica dels vents de cua exteriors. Encara que per a més enllà del 2017 s'haurà d'esperar, l'avanç del PIB que s'espera per a l'any que ve (2,3%) sembla compatible amb el pràctic manteniment dels tipus d'interès a 10 anys (1,9%). Pel que fa al tipus de canvi dòlar/euro i al preu del petroli, les cotitzacions que sembla esperar Luis de Guindos (1,1 dòlars/euro i 49 dòlars/barril de petroli) probablement no es compliran, encara que els seus potencials impactes negatius puguin anul·lar-se, ja que mentre el petroli apunta cap a amunt, l'euro tendeix a la baixa. I encara que la factura del cru pugui pujar tant per un dòlar més fort com per petroli més car, s'ha d'esperar que es compensi amb la millora de les exportacions que hauria de generar la depreciació de l'euro.
Segon. Continuïtat en els augments d'ocupació. El Govern espera que, en els pròxims quatre anys, es puguin generar uns 2 milions de nous llocs de treball i, per al 2017, el seu creixement s'ha establert en el 2,2% (uns 450.000 nous llocs de treball), una xifra que sembla assequible ara que Mario Draghi ha aclarit el panorama. Aquestes previsions es fonamenten, en part, en la creixent terciarització de l'ocupació. El seu pes ha augmentat els últims nou anys del 65% al 75% de l'ocupació, cosa que permet esperar la resposta que preconitza el Govern.
Si és així, l'any 2021 aproximadament, s'haurien recuperat els 20 milions de llocs de treball previs a la crisi, que seria més curta que la dels anys 70 i 80, l'única que es pot comparar, per extensió temporal i per destrucció d'ocupació, amb la que ara estem abandonant. Llavors van ser necessaris 18 anys per retornar a l'ocupació de 1973, mentre que ara sembla que amb 14 anys n'hi hauria suficient.
No obstant, aquestes previsions poden pecar d'optimistes: la construcció no hi és, ni se l'espera; i la recuperació de l'ocupació de l'últim any i mig, en gran mesura basada en l'hostaleria, el comerç i els transports, sembla massa vinculada al que podria ser una bombolla turística.
Tercer. Augment de la pressió fiscal. En l'àmbit del PP sovint s'han alçat veus que assenyalen Cristóbal Montoro com un socialdemòcrata emboscat. No seré jo qui ho discuteixi. Però sí que crec que el país necessita una elevació de la pressió fiscal, tant per increments en els tipus en algunes figures (i seria desitjable en els impostos directes), la creació d'altres i, en particular, per la lluita contra el frau. Perquè si alguna cosa brilla a Espanya en pressió fiscal és, justament, la seva ubicació a la cua de la Unió Europea. El 2016 i en l'àrea de l'euro, només Irlanda (27% del PIB) presentava una recaptació més baixa que Espanya (37% del PIB), molt lluny del 46% de la mitjana de l'eurozona o del 45% d'Alemanya i, per descomptat, molt per sota del 54% de Finlàndia, el 53% de França o el 49% d'Àustria.
En aquest context, s'ha de celebrar els augments de recaptació previstos en l'impost de societats i alguns impostos especials (sobre el tabac i l'alcohol), i la creació de noves figures de tributació mediambiental i altres ingressos, com el que es refereix a les begudes ensucrades, encara que aquesta última tingui un marcat biaix contrari a la Generalitat de Catalunya.
A més A MÉS, rebaixar els pagaments en efectiu fins als 1.000 euros sembla també una mesura més que saludable en la lluita contra el frau. Caldria preguntar-se per què, en els feliços anys 2000, cap govern va ser capaç de prendre aquesta sàvia decisió. Ja que llavors, i en ple boom de la construcció, en una Espanya que generava un 11% del PIB nominal de l'eurozona, circulaven a l'entorn del 40% dels bitllets de 500 euros del total de l'àrea de l'euro.
Després de les rebaixes fiscals de l'any passat, benvinguda sigui aquesta correcció fiscal del Partit Popular. I encara que no es toca l'IRPF ni el tractament de les grans rendes, és evident que trenca amb l'element cardinal de les tesis liberals: el que sempre s'ha de fer, en primer lloc, és reduir la càrrega tributària. I com que, al mateix temps, s'ha de rebaixar el dèficit, doncs amb això ja està tot dit.
El corol·lari inevitable sempre és la reducció de la despesa. Alguna cosa ha canviat. En l'aspecte electoral i també en la direcció de la política fiscal. Benvingut sigui.
