Alba Payàs: "Compartir el dolor sana, guardar-lo pot cronificar-lo"
Psicoterapeuta del dol. Ofereix pautes que fan menys dur un Nadal amb cadires buides.
36535525 60 /
Geòloga especialitzada en Geofísica, Alba Payàs (Manresa, 1956) va deixar enrere l'estudi de la morfologia i els canvis en la física terrestre per concentrar-se professionalment en un altre tipus d'alteracions internes: les esquerdes que la mort d'un ésser estimat dibuixa al cor. El dol -diu- «no és una malaltia», però pot arribar a ser-ne l'origen si no es fa bé o no es fa. Pensant en el Nadal, i en els que senten que celebrar és antagònic a sentir dolor per la mort d'algú, dimarts 13 oferirà una conferència (Palau Macaya, 18 hores) sobre com portar millor dol i festes.
-¿Com va passar de les pedres a l'emoció?
-Fent cas al cuquet que tenia a dins, les meves ganes de dedicar-me a alguna cosa social. I uns amics a la Gran Bretanya em van ensenyar un vídeo del treball de la psiquiatra Elisabeth Kubler Ross (1926-2004), experta en el moment d'afrontar la mort, pionera en l'acompanyament en cures pal·liatives. Em va fascinar tant que em vaig inscriure en el programa d'entrenament de la seva fundació.
-¿I des d'aleshores s'ocupa en això?
-Sí, vaig fer els estudis de psicoteràpia al Metanoia Institute de Londres, i al tornar era l'època, a finals dels anys 80, en què aquí morien moltes persones amb VIH, soles. Morien soles pel gran estigma social.
-¿Va començar acompanyant aquest moment?
-Va ser la meva primera dedicació, llavors com a voluntària. També vaig estar amb toxicòmans, i vaig fundar a Girona un centre d'acompanyament en el dol. Avui ho fem a Barcelona, a l'Institut de Psicoteràpia Integrativa-Relacional (IPIR) (www.ipirduelo.com). A més a més d'impartir un màster de la Universitat de Barcelona sobre intervenció en dol, fem teràpia individual i familiar amb persones en dol.
-¿Les generacions actuals afronten els dols amb més dificultat? ¿Què fa que es demani més ajuda professional?
-Per un costat, el percentatge de morts sobtades i per causes no naturals ha anat creixent. Però també perquè ara les famílies són més petites i desarrelades, i estan més desproveïdes de la religió, que, en certs àmbits, sempre va ser un factor protector en les etapes de dol.
-¿Com es constata que algú queda més desprotegit en un dol?
-Sabem que de les 70.000 persones que moren cada any a Catalunya, tenint en compte que el dol n'afecta una mitjana de cinc o sis per cada defunció, en el 85% o 95% dels casos no necessiten ajuda especialitzada. Poden experimentar molt patiment, que pot durar tres, quatre o cinc anys, però acaben recuperant l'esperança, la il·lusió per la vida i les relacions.
-¿Amb la resta què passa?
-El 10% o 15% restant no es recupera. Passen els anys i acaben amb depressió, ansietat o angoixa. Acaben fent més peticions dels serveis de salut mental, prenent més medicació i també en ells augmenta l'índex de mortalitat. Sobretot en viudos durant els sis primers mesos després de la mort de la parella.
-I celebrar el Nadal arriba sempre com una galleda d'aigua freda en aquest recolliment que fa similars molts dols.
-Sí. Per tal de protegir-se, en les famílies es construeixen murs de silenci, que tenen un sentit natural, vinculat al mite de: si t'ensenyo el meu dolor, et faré sentir malament. Però compartir el dolor sana, per la connexió amb l'altre, que pot sentir més empatia. Però guardar el dolor pot cronificar-lo.
Notícies relacionades-¿Què pot ajudar en aquestes dates?
-Primer és reunir-se la família abans del Nadal i expressar i respectar el desig de cada persona de viure aquest dia segons la seva necessitat. Segurament no serà el millor Nadal, però serà el que cada uno esculli. I només el fet de parlar-ne ja ajuda. Compartir en família facilita molt un dol.
