Lectura espanyola del referèndum italià

El resultat del referèndum italià no respalda el catastrofisme excessiu respecte del futur de la UE, que és cert que s'ha complicat tras la crisi del 2008, les seves greus conseqüències socials, la inestabilitat de l'euro, l'auge del populisme, la reacció nacionalista de part de la població davant la immigració i el terrorisme islàmic, el brexit i el triomf de Donald Trump.

Aquests fenòmens estan ahí, però la seva lectura negativa -a tenir molt en compte- no sempre encerta. Els italians no han votat, com va passar a Gran Bretanya al juny, per sortir de la UE sinó contra una reforma constitucional -complicada i no pactada- portada a referèndum per Matteo Renzi, un polític aplaudit pel seu reformisme econòmic però amb aires bonapartistes: o jo i els meus il·lustrades reformes, o el marasme.

La prova de que el vot no és cLaa La prova que el vot no és contra Europa és doble. Una, se sotmetia a votació únicament una reforma constitucional que donava més poder, per la prima majoritària a la força més votada, al futur cap de Govern encara que el seu partit quedés lluny de la majoria.

Dos, els partidaris del no tenen posicions antagòniques sobre Europa. Hi ha els populistes del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo -algunes enquestes prediuen la seva victòria-, que volen un referèndum per sortir d'Europa. I la Lliga Nord. Però també un polític centrista i europeista, Mario Monti, a qui es va acusar de ser l'home de Merkel i de Brussel·les quan el 2011 el president de la República, el postcomunista Giorgio Napolitano, el va cridar per rellevar Berlusconi. I l'ex primer ministre Massimo D'Alema, del mateix Partit Democràtic que Renzi.

I el també ex primer ministre Romano Prodi (centreesquerra) es va inclinar pel sí -malgrat ser contrari a la reforma- però només pel temor a la inestabilitat que podia seguir a la caiguda de Renzi si l'impàs polític generava desconfiança en el sistema bancari (hi ha bancs amb seriosos problemes) i l'economia italiana. Però -toquem fusta- els mercats van reaccionar ahir sense histèria i és probable -encara que no és segur- que el president Mattarella pugui encarrilar una sortida a la crisi política.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El gran derrotat ha sigut Renzi pel seu error capital de voler imposar unilateralment una reforma de la vella Constitució de 1948, que va ser pactada per les grans forces polítiques de llavors: democràcia cristiana, socialistes i comunistes. És una lliçó per a Espanya. La reforma constitucional no pot ser obra del PP contra l'esquerra i els nacionalistes... ni d'aquests contra la dreta. Reformar una Constitució pactada, com la italiana del 48 o l'espanyola del 78, necessita un gran consens.

A més a més, Renzi se n'ha anat quan ha tingut el 40% dels vots en un referèndum. Aquí Mas va dir que havia guanyat quan el 2015 -en unes eleccions plebiscitàries que es van presentar com un referèndum- la coalició Junts pel Sí es va quedar amb el 39,6% dels vots. Va dir que havia guanyat perquè amb la CUP sumaven el 47,5%. Després la CUP li va tallar el cap… però el conflicte segueix encallat.