Anar al contingut

EL RADAR

'M'agrada' Alep

Joan Cañete Bayle

Dir avui que no se sap el que passa en la guerra de Síria perquè no s'informa és hipòcrita

La indignació a les xarxes socials no troba la forma d'influir en els governs

¿Hi pot haver desinformació per empatx? ¿Hi pot haver insensibilització per sobredosi de sensibilitat? ¿Vivim temps de posthipocresia? «Arriba a Alep el primer camió de M’agrada de Facebook», afirma el titular d’una publicació satírica que ha fet fortuna a les xarxes aquests dies. La insuperable paradoxa és que molts haurem fet M’agrada a aquesta informació que critica els M’agrada.
    Per simple coincidència amb un moment històric, la de Síria deu ser la guerra que més M’agrada, retuits, favorits,  emojis i hash­tags ha generat en la història. Diàriament, es colen als timelines vídeos, fotografies, cròniques de corresponsals de guerra, reportatges de periodistes ciutadans i tuits i posts de desesperats ciutadans corrents.  Tant material es comparteix amb fruïció, ja que amb un sol clic ajudem a sensibilitzar sobre la tragèdia, a fer conèixer la veritat del que passa en aquelles latituds. Als comentaris hi ha crues expressions de dolor, encertades denúncies contra els governs per no fer res, i contra els mitjans de comunicació per no informar com Déu mana del desastre de la guerra.
    L’acusació contra els mitjans de comunicació és injusta en molts casos (de la guerra de Síria se n’informa potser no tant com molts voldrien, però se n’informa molt) i respon a una premissa que ja no existeix: que és la premsa l’única font informativa en l’ecosistema mediàtic. Resulta curiós que per un costat es digui que la premsa perd poder d’influència cada dia que passa (la victòria de Donald Trump en seria un exemple) i que per l’altre se l’acusi de silenciar el que passa a Síria.
    Avui dia resulta molt difícil de silenciar una cosa com el que està passant a Síria, a l’Iraq, a Palestina o a Líbia. La multiplicació de mitjans i d’emissors fa que sigui impossible i hipòcrita que un ciutadà a Occident pugui al·legar ignorància. És realment difícil trobar algú en les nostres societats que almenys no hagi vist imatges del que passa a la ciutat d’Alep. És cert, les imatges escadusseres sovint no contextualitzen ni sensibilitzen, però interessar-se pel que passa és un exercici individual, una responsabilitat personal. Fer M’agrada resulta molt més senzill que no pas llegir cròniques que baixen més enllà del tercer scroll. Però aquestes cròniques existeixen. A la xarxa n’hi ha desenes en múltiples idiomes en tots els formats possibles: escrit, audiovisual, infogràfic. Dir avui que no se sap el que passa a la guerra de Síria perquè no se n’informa és un acte d’hipocresia.
    «Quan la humanitat hauria d’haver aconseguit la perfecció del civisme, tenim dos exemples de tot el contrari, la crueltat i el salvatgisme despietat de Mossul i Alep, on l’odi entre musulmans és recolzat i sufragat per potències occidentals, unes mogudes per interessos estratègics d’economia i les altres, per una indiferència egoista ja que a elles no els afecta», escriu Julián Fernández, des de Madrid, que afegeix: «Els nens sagnants que es recullen d’entre la runa després dels bombardejos no són els nostres fills ni els nostres néts, ja que Guernica i les corredisses amb nens en braços al refugi del metro a Madrid després de l’avís dels bombardejos ja estan totalment oblidades».
    És cert que són els estats els responsables de la inacció davant el que passa a Síria. També ho és que en assumptes com l’acollida de refugiats les societats civils golegen els governs. Però  en la rebel·lió del mòbil, en la revolució del M’agrada, hi ha alguna cosa narcotitzant, un rentat de consciència, un xut de bonisme. Almenys compartim fotos, la culpa és dels governs i dels mitjans de comunicació, és el missatge.
    Si tan gran és el consens que el que passa a Síria s’ha d’aturar ara mateix, ¿per què som incapaços de convertir tants camions de M’agrada  en pressió als governs? Potser perquè els M’agrada són inofensius.