"Acosta't, Andrés, vine, posa't al meu costat"

En els temps del 'dream team', quan la pilota anava i venia i no hi havia manera de trobar espais, per més que Guardiola jugués a un toc i «dues cames» com li repetia Johan, i Bakero endarrerís la pilota, suportant la pressió dels xiuxiuejos del Camp Nou que llavors no entenia el que amb el temps ha après, que en aquell joc de posició una passada enrere no és una renúncia sinó tot al contrari i que sovint serveix per avançar més que una mala elecció, i Koeman alcés la mirada buscant alguna diagonal, arribava un moment en què tots sabien el que passaria.

Toc, toc, toc, d’esquerra a dreta i de dreta esquerra, toc, toc toc… Fins que el so incansable de la pilota deixava de sentir-se. Superat el temps d’espera i la paciència,  gairebé sempre acabava als peus de Laudrup. «Quan estaves desesperat i ja no sabies què fer l’hi donaves a Michael», acostuma a dir el Pep. «Quan veia que no creàvem superioritat pensava: ‘bé, prepara’t, que ara te la donen a tu’», recorda el danès. I, per descomptat, sabia el que li tocava. Trencar per si sol, amb un regat o un passada, el que tant costava amb la possessió. No era un pla alternatiu; era part del pla i una de les raons perquè Cruyff l’elegís quan a Itàlia anava costa avall. Aquell Barça afavoria que Laudrup explotés aquesta qualitat i Laudrup era una peça vital perquè el Barça jugués com jugava.  

«Al camp m’agrada tenir-lo a prop, sobretot, quan el partit es posa estrany, dur i aspre. Llavors li dic: ‘Acosta’t, vine, posa’t al meu costat’». No és una veu del 'dream team'. Ni parla de Laudrup. Entre aquella necessitat de buscar Michael i aquesta confessió han passat 25 anys. La veu ara és la de Messi, una de les moltes que apareixen a 'La jugada de la meva vida', la biografia d’Iniesta. «Ell sol estar en un racó del vestidor i jo a l’altre. Amb un mirada ja ho sabem. No cal res més», explica Leo amb l’admiració que li professa tot el vestidor pel que fa al camp i per com es comporta fora.     

Notícies relacionades

Rajoy, ¿condemnat per Montoro?

A veure qui roba a qui

Menotti diu que Iniesta és el millor jugador del món, una sentència que sonarà a sacrilegi davant d’un Messi indiscutible. Però qui vulgui entendre-ho, més enllà de les comparacions simples, sabrà de què parla 'El Flaco'. En temps de dubtes, ningú com ell per donar a l’equip la pausa que necessita, convertit en una mena de guardià d’aquell estil que fa que, quan necessita ajuda, Leo li digui: «Acosta’t, Andrés».            

Com Laudrup, a Iniesta sempre li acaba arribant la pilota, i sempre amb la sensació que alguna cosa passarà. No juga mai per jugar, i no hi ha res com estar al seu costat per sentir-se segur. Fa anys, abans d’un partit transcendental amb la selecció espanyola al Mundial 2010, un company li va dir: «Quan tingui la pilota te la donaré a tu, però a tu ni se t’acudeixi tornar-me-la». Era una broma però anava molt seriosament.