intangibles
Felipe, la Moncloa i els bonsais
Un dels elements que més alimenten aquest malestar tan arrelat en les societats occidentals és el convenciment d’un acord implícit entre elits polítiques i econòmiques per protegir-se mútuament, al marge del que convé a la majoria de la població. Un raonament exagerat, si bé s’ha de reconèixer que polítics i adinerats han fet, i fan, tot el que és possible perquè sembli literalment cert.
Des de ja fa molts anys s’anava advertint que anàvem cap a una fractura social, però, immersos en una bonança que asseguraven que era inacabable, ni els uns ni els altres van atendre a consideracions que enterbolissin la seva tranquil·litat. Així, no es va saber parar i reflexionar al voltant del que realment fluïa sota aquest mantell de suposat benestar compartit, alhora que no pocs polítics elevaven als altars els que acumulaven fortuna, al marge de com es produïa aquesta acumulació.
Unes actituds radicalment allunyades de les virtuts que, se suposa, han d’animar l’acció política, perquè la defensa de l’interès general requereix reflexionar i mantenir una actitud respectuosa, però distant, amb el poder econòmic.
I no és així, ja que a l’observar l’agenda de ministres, consellers o alcaldes, la primera pregunta que un es fa és: ¿tenen temps per pensar? Jo crec que no, que cauen en un frenesí d’activitat innecessària, en una espècie de campanya electoral sense fi que els porta d’un lloc a un altre sense parar.
Per una altra part, em desagrada aquesta tendència a les trobades i àpats, buits de contingut, en què s’entremesclen persones del món dels diners i de la política. El necessari diàleg entre els uns i els altres ha de guardar unes formes i un respecte per qui representa l’interès general.
El contrari és un exhibicionisme que no fa sinó desprestigiar el conjunt de les elits, encara que part d’aquestes es caracteritzin per la discreció.
La defensa de l'interès general La defensa de l'interès general requereix reflexionar i mantenir una actitud respectuosa, però distant, amb el poder econòmic
Tot plegat em porta a recordar els millors anys de Felipe González, aquells en què es va produir el gran salt endavant del país. Se’l criticava per cuidar bonsais i no sortir de la Moncloa. A mi, sempre em va semblar un signe d’intel·ligència per la seva part, perquè, probablement, mentre cuidava les seves plantes, el seu cervell anava ordenant idees i posant la indispensable distància amb la immediatesa. I rebent a la Moncloa, discretament i sense l’angoixa d’arribar a tot arreu, segurament percebia molt millor la realitat plural del país.
Alguns exemples recents com la fortuna amassada pels Clinton i el fitxatge de Barroso per Goldman Sachs, o la ja tradicional i innecessària fraternitat entre diners i política al nostre país, no fan res més que alimentar el malestar d’una ciutadania que necessita creure que els seus electes defensen l’interès general.
Notícies relacionades
La solució és senzilla: que qui representa l’interès general posi distància i es pari a pensar.
