Leonard Cohen i tu

Amb Cohen passa el mateix que amb alguns altres grans artistes: pensem que ens pertanyen. No a la massa en general, no a una generació concreta o a un grup de persones en particular, a nosaltres exclusivament, a tu i a mi.

Des que existeix Twitter, que és el primer que alguns mirem al telèfon cada matí al despertar-nos, la forma com rebem les notícies ha canviat, ja gairebé no hi ha grans titulars i mai s'està del tot segur d'estar llegint res que sigui cert (en realitat, quan llegeixo la premsa convencional tampoc estic gaire segura que el que m'expliquen sigui cert).

Així que divendres, a l'obrir l'aplicació, vaig començar a veure que molta gent estava penjant cançons de Leonard Cohen. Primer, encara mig adormida, vaig pensar que es tractava d'una afortunada coincidència, però al cap d'un moment em vaig dir: «Ha mort».

Vaig entrar a la pàgina web del diari per confirmar-ho i em vaig posar a plorar, no dues llagrimetes d'emoció, un riu de llàgrimes que fins i tot a mi em va semblar una exageració: grans sanglots intempestius mentre em tapava la boca amb la mà perquè els meus fills no em sentissin i no pensessin que la seva mare s'havia tornat definitivament boja.

No recordo haver tingut aquest tipus de reacció amb ningú. Ni quan va morir Ingmar Bergman, a qui vaig venerar durant tota la meva joventut i que em va canviar la vida. Fins al punt de decidir, amb 18 anys, agafar un interrail i anar-me'n a Suècia amb una amiga per conèixer-lo. Bergman, suposo que per evitar les pesades com jo, vivia a Malmö, una illa que era zona militar i a la qual només tenien accés els suecs, així que no hi vam poder entrar. Vam acabar uns dies després en un concert dels Rolling Stones a Göteborg, fent bots envoltades de suecs de dos metres borratxos com una sopa. Ni quan va morir Pina Bausch, a qui vaig assaltar un dia en un hotel de Barcelona i, al veure-li la cara d'estupor, li vaig preguntar si volia que li portés les maletes, cosa que va semblar alarmar-la encara més. Ni quan va morir Béjart, a qui dec un dels moments de felicitat més radiants viscuts amb la meva mare, les dues agafades de la mà, al Sadler's Wells de Londres, veient Elisabeth Ros ballar el Bolero de Ravel.

Relacions a dos

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No sé quantes viudes i viudos reals o imaginaris deu haver deixat Cohen, em sembla que moltíssims (jo, personalment, el veia més com una figura paterna). Crec que totes les relacions serioses són relacions a dos, els trios no funcionen ni en l'art. Sempre és el pintor i tu, l'escriptor i tu, l'home a qui estimes i tu. Cohen et cantava a l'orella, gairebé podies sentir el seu alè. Cohen cantava només per a tu.

O per a tothom, que en realitat és el mateix.