Rufián i la cobra de Chenoa i Bisbal

Si la importància la mesuréssim en termes d’interès, és a dir, si la valoréssim quantitativa i no qualitativament, els reis de la setmana han sigut Gabriel Rufián, David Bisbal, Chenoa i la cobra. Pedro Sánchez, amb l’entrevista amb Jordi Évole al mig, ha intentat ficar-hi cullerada, i malgrat que no van estar gens malament ni l’audiència, ni la potència ni la durada del seu trending topic, en termes d’interès mira des de la part baixa del calaix Rufián, Chenoa, David Bisbal i, caram!, la cobra. Íñigo Errejón va aconseguir ajuntar-ho tot en un tuit: «Bisbal tractant Chenoa com Rajoy el PSOE». No costa gaire d’imaginar aRufián lamentant-se del fet que no va poder incorporar aquesta frase en la seva diatriba contra el PSOE al Congrés durant la sessió d’investidura de Rajoy. Tampoc costa d’imaginar els que van decidir que un Telediario de TVE havia d’obrir amb la cobra argumentar: si fins i tot Íñigo Errejón parla del tema...

Hi ha hagut crítiques a TVE per aquesta decisió, de la mateixa manera que hi ha hagut molts comentaris aquesta setmana sobre el temps, espai i consideració jeràrquica que els mitjans  hem donat a la maleïda cobra de Bisbal i Chenoa («Una cobra que s’ha convertit en anaconda», titulava la seva carta Marta Cupons, de Barcelona). Són crítiques habituals als mitjans, per banalitzar la realitat, per dedicar temps i espai a assumptes que només busquen audiència i no als assumptes importants. Quan els mitjans banalitzen, la societat es torna més tonta, s’argumenta. I així, per exemple, una de les cartes més llegides i viralitzades d’aquest any a Entre Tots és la que va escriure Núria Carreras, administrativa de Banyoles, i que es va titular ¿Com pot cobrar més un tertulià o un tronista que un metge?

Fa unes setmanes, quan Jordi Évole va emetre a Salvados el documental 'Astral' es va desencadenar un gran debat perquè aquella nit  el documental sobre el retrobament dels concursants d’'Operación Triunfo' va tenir més audiència. «L’audiència ha decidit que perdin els refugiats», es lamentava Mireya Maldonado des de Deba. És evident que unes dades d’audiències no poden definir la totalitat de la població d’un país, però 'Astral' no era un 'Salvados' qualsevol, era un programa que hauria de veure qualsevol persona que no vol estar al marge del drama al Mediterrani», va escriure Adrià Huertas, de Barcelona. «Per molt posats i preocupats -cadascú deu saber quant- que estiguem en els successos contemporanis, bons i dolents de vegades, apartar la mirada durant uns minuts del problema real no significa ignorar que existeixi. Veure la televisió en la comoditat de casa, sigui el canal que sigui, significa simple i planerament veure la televisió», es defensava Óscar Guerrero, de Vilanova i la Geltrú.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Aquell dia, l’audiència tenia dues opcions nítides, i va triar. A les xarxes socials, no hi ha mitjans de comunicació que exerceixin d’intermediaris, i els temes que generen interès -pel que sigui- guanyen per golejada els importants: la cobra va ser imbatible i, si ens informàvem només per Twitter, un diria que no va passar res dissabte al Congrés més enllà del fenomenal flist-flast que va propinar Rufián al PSOE. De fet, el procés d’un temps ençà és que els mitjans miren de què parla la gent a les xarxes per convertir-ho en notícia. Molts cops, són informacions banals, sense cap importància. Però generen interès. Entretenen. Tenen morbo. En el dilema de l’ou i la gallina, avui moltes vegades els mitjans van darrere de les xarxes. 

¿És bo, és dolent, som pitjors o millors com a societat, tant ens fa el que els passa als refugiats, quina classe de país som que s’escandalitza de la cobra i no que Cristóbal Montoro segueixi al Govern? No hauríem de prendre l’audiència i els hashtags com un retrat fix de la societat. La conversa pública és massa complexa per ser tan reduccionista. A vegades, un tuit només és un tuit.