Manel

Vaig descobrir el grup Manel fa uns set anys, a l'espectacle nadalenc de l'escola del meu fill. Les funcions escolars acostumen a ser una autèntica muntanya russa emocional. Un passa de l'èxtasi absolut quan el seu fill i els seus amiguets apareixen a l'escenari, al sopor màxim quan actuen els altres cursos, i fins al descontrol total quan surten els pares més agosarats a fer una ballaruga.

Així que estava dormisquejant a la meva butaca, i pensant que potser hauríem hagut de portar una petaca, mentre uns nens disfressats de xampinyó feien voltes per l'escenari, quan de sobte va sonar Captatio benevolentiae. Em vaig despertar de cop. Era la primera vegada que escoltava aquella cançó i aquella veu. Per un costat, em recordava moltíssimes coses, i per un altre, era absolutament nou. Em vaig abalançar sobre una de les professores, que en aquell moment estava renyant un nen que s'havia assegut sense adonar-se'n sobre el barret de maduixot de la seva companya, i li vaig preguntar què era aquella música, d'on havia sortit. Es tractava d'un grup nou, es deien Manel.

Han passat uns quants anys. Els he vist a Barcelona, en un Teatre Grec abarrotat, una nit d'estiu gloriosa en què el meu nòvio d'aquella època va aconseguir colar-nos gràcies a la seva amistat amb una de les noies que controlaven l'accés. Els he vist en una nit d'hivern, gairebé nadalenca, a Vic, on un senyor de la platea es va desmaiar, i van interrompre l'espectacle i van encendre els llums i després, quan el senyor es va trobar millor, el van reprendre. Els he vist a Cadaqués, a l'aire lliure, just al costat del moll on teníem la barca, amb la meva amiga Carolina ballant com una boja malgrat que li faltava una setmana per donar a llum.

Quatre nois normals

Notícies relacionades

Manel, primer grup en català que aconsegueix tres números 1 de vendes consecutius a Espanya

Naturgy: no tots els fons són iguals

I els vaig veure fa un parell de setmanes amb els meus fills en un concert extraordinari al Teatre Tívoli. El concert comença amb quatre tipus més o menys normals tocant i cantant, sense fer escarafalls, sense anar de res, i llavors, sense saber gaire bé com, molt lentament, com quan l'amor és interessant i llarg, et van arrossegant al seu terreny, et desperten, et dominen, et fan aixecar, et fan somriure. Quatre nois més o menys normals es converteixen en mags. No es tracta únicament de talent, hi ha amor propi i amor a la feina. Em semblava que tocaven tant per a ells com per a nosaltres, i que més que el triomf, el que desitjaven era fer-ho bé.

Potser els grans gestos, les postures lamentables, els egos infinits, l'arrogància injustificable, ja no està damunt dels escenaris, sinó en la política, en la literatura, en el periodisme. Veure Manel no és només una lliçó de talent, sinó d'humilitat. La diferència entre prendre's seriosament un mateix i prendre's seriosament el que fas.