Anar al contingut

El Radar

Crítiques diacrítiques

Crítiques diacrítiques

Joan Cañete Bayle

La reforma ortogràfica del català establerta per l'Institut d'Estudis Catalans genera un agitat debat

Molts dissenteixen de García Márquez, que va dir: "Simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica acabi per simplificar-nos a nosaltres"

Sepultats pels temes de proximitat (la convivència en l’espai públic a Barcelona, per exemple) i els grans debats d’actualitat del moment, ja siguin polítics (la investidura de Mariano Rajoy, el procés sobiranista) o socials (la precarietat laboral, la sanitat, l’educació), subjauen en la conversa pública una sèrie de petits grans temes que també generen enceses controvèrsies. És el cas, per exemple, de l’animat debat desenvolupat entre diversos lectors a compte de la recent decisió de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) de retocar l’ortografia de Pompeu Fabra per eliminar les titlles diacrítiques. És una neteja important, ja que només 14 monosíl·labs seguiran portant titlla, en comptes dels 150 que havien de portar-ne normativament fins ara.

    «Potser un argument crític és més important que un accent diacrític. [...] En el futur ens costarà entendre si és la dona que dona bens als bens o si venen els ossos dels ossos que venen», escriu Marta Balaguer, de Barcelona.  «Serà difícil entendre’ns, fins i tot per als més erudits», es lamenta a la seva carta Agustí Carbonell, de Sitges, titulada amb un indubtable to reivindicatiu: «Tornin-nos els accents diacrítics».

    Joan Serra, de Vilada (Berguedà), critica que es justifiqui l’eliminació dels diacrítics per «facilitar l’aprenentatge de l’ortografia». «Hi ha coses que són com són, no deixem d’ensenyar com es divideix pel simple fet que a alguns individus els costa dividir. S’hauria de demanar una certa tolerància per a aquests accents», afegeix. I Blaia Garcia, del Masnou, expressa per la seva part una «preocupació»: «Tinc 72 anys i la meva generació no va estudiar català. A casa només el parlava amb la meva mare. Amb el meu pare ho fèiem en castellà». I ara Blaia haurà de tornar a aprendre’s la norma. Això sí, ella no fa fàstics al progrés i al canvi: «Seria molt còmode prescindir dels accents, avui dia internet fa que la immediatesa sigui important». I Xavier Galceran, des de Menorca, li contesta: «¿Fins on arribarem? ¿Fins on ens portarà l’adaptació als nous temps? ¿De veritat hem de pensar que les llengües vives han de «reinventar-se» per estar al dia amb la societat?

    Les reformes ortogràfiques, tocar-li el diccionari al personal, acostumen a desencadenar debats i moltes crítiques, no ens enganyarem ara. «Fa uns dies vaig llegir que la RAE justificava l’addició de nous termes al diccionari (termes que tothom consideraria incorrectes) dient que l’ús fa la norma. Si l’ús fa la norma, hauríem de plantejar a la RAE que per a la pròxima edició acceptin la paraula postureo», escrivia Maria Gardó, de Barcelona, en referència a canvis en el diccionari de la llengua espanyola, i afegia: «RAE, si segueixes afegint paraules al teu diccionari com culamen, aconseguiràs que la gent perdi l’interès per parlar i escriure bé». Temps enrere, quan en castellà va desaparèixer l’accent diacrític de l’adverbi solo, hi va haver una rebel·lió que encara avui perdura.

    No tothom opina el mateix que Gabriel García Márquez, que en un famós discurs en el primer Congrés Internacional de la Llengua Espanyola va proposar: «Simplifiquem la gramàtica abans que la gramàtica acabi per simplificar-nos a nosaltres». I afegia: «Jubilem l’ortografia, terror de l’ésser humà des del bressol: enterrem les hacs rupestres, firmem un tractat de límits entre la ge i jota, i posem més ús de raó en els accents escrits, que al capdavall ningú ha de llegir 'lagrima' on digui 'lágrima' ni confondrà 'revolver' amb 'revólver'».

    Al contrari. Animals de costums, una retallada en accents és vist per molts com una agressió i un empobriment. Abans diacrítics que senzills.