Anar al contingut

gent corrent

«El reciclatge de l'or és el més antic que hi ha»

Carme Escales

Taules orientades al nord, perquè la llum que ve d'allà -explica aquest joier- és la llum natural més blanca que ens arriba, la idònia per classificar el color dels diamants. Aquesta llum travessava les finestres d'una aula dalt de tot de la torre del rellotge de l'edifici de la Universitat de Barcelona. Allà, aprenent secrets de pedres precioses, Lluís Comín (Barcelona, 1958), va completar els seus estudis d'art i joieria de l'Escola Massana. Amb materials nobles o sense, aquest joier d'avui amb fonaments d'ahir -amb 6 anys ja practicava l'ofici al costat del seu pare- crea i promou peces d'art per lluir.

-¿Quines peces de joieria feia de nen?

-Per exemple, estirava el material d'una moneda de 10 cèntims amb una planxa i després el retallava donant-li formes, així jugava a fer joies amb 6 o 7 anys. Vaig passar moltes hores al taller i començar a treballar als 17 anys amb el meu pare, que era joier -ell es va iniciar en l'ofici als 13-, va ser per a mi un procés molt natural.

-La postguerra, ¿donava per a joies? 

-En la guerra també hi va haver vencedors. Per cert, que del gran espoli dels perdedors no se'n parla mai. El meu pare havia nascut l'any 1927, va ser un republicà exiliat a Argelès. A l'acabar la guerra, va tornar i el van agafar d'aprenent en un taller de joieria.

-¿I va acabar obrint el seu petit taller?

-Sí, i fins avui: 50 anys d'artesania en joieria, totalment familiar. Jo vaig començar amb el meu pare i ara la meva filla [de 27 anys] treballa amb mi. Va estudiar caracterització, però va escollir treballar al taller. Ara ella m'ensenya, i jo, a ella. La meva dona, i una altra filla, dissenyadora gràfica freelance, també m'ajuden. Entre tots quatre portem el negoci.

-En temps de crisi, no es llueixen grans joies. I, qui en té, les deu mantenir ben guardades. ¿Per què tenir joies d'or si no es poden lluir per por a un robatori?

-En general, hi ha un valor emocional en les joies que es guarden. I hi ha qui les reconverteix en peces més modestes que es puguin lluir sense resultar ostentoses. Però la majoria de vegades, el valor sentimental pesa més que l'artístic. Veus aquella peça i estàs veient la teva àvia o la teva mare. L'or mai es perd, el reciclatge d'aquest metall noble és el més antic que hi ha. Ningú l'ha rebutjat mai, des de fa milers d'anys. Si no és que algú es despista i el perd a la sorra, per exemple, sempre estarà en mans d'algú.

-Vostè és un joier dels de tota la vida. Al seu taller hi ha eines antiquíssimes, i no com a relíquia de museu. Les utilitza.

-A una li tinc un gran afecte -la seva foto obre el seu Facebook personal-, són unes alicates que el meu pare va comprar, ja de segona mà, quan ell tenia 30 anys, i, amb els seus empleats del taller, s'hi referien com la puta, perquè se les passaven d'un a l'altre. Jo encara les faig servir, estan soldades i reparades per tot arreu, però van molt bé. Fa 80 anys que treballen sense parar. A vegades li dic a la meva filla, de broma, «quan em mori, enterreu-me amb la puta».

-Amb ella fa joieria contemporània, art portable o nòmada (www.comin-joieria creativa.com). ¿Com el presenta?

-Imagina't una escultura que realitzes per poder portar al cos. Té un valor artístic i agafa sentit en relació amb la figura de qui la llueix. Que incorpori elements nobles o no tant li fa, importa que sigui art, que en la peça hi deixis alguna cosa teva, i que sigui única. Al Museu de Montserrat, al costat d'obres de Caravaggio i Ramon Casas, hi ha exposats alguns fermalls meus que ho són, i fins al 31 d'octubre, a la joieria (avinguda Mistral, 66), 13 artistes internacionals exhibeixen peces d'art portable.

-¿D'on procedeixen?

-D'Itàlia (Gigi Mariani); Mèxic (Jorge Manilla); Escòcia (Judy McCaig) i d'aquí, gent com Ramon Puig, que va ser professor meu a la Massana i ara s'acaba de jubilar.