"Ja pots obrir els ulls, mira el que he fet"
Del pinzell d'aquesta jove de 25 anys sorgeixen els gats que comencen a rondar per Tiana, on hi ha El taller de la Bet.
«Ja pots obrir els ulls, mira el que he fet»_MEDIA_1 /
Elisabet Nadal Bellavista va arribar al món un pèl més assossegada del que estava previst, dos dies després de Reis de 1991. Va venir portant una malaltia neurològica, minoritària i congènita: neurofibromatosi de Recklinghausen, tipus 1. Això, en el seu cas particular, es tradueix en un quist enganxat al seu nervi òptic i al seu quiasma -la part del cervell on s'entrecreuen parcialment les fibres dels nervis òptics encarregades de transmetre els impulsos nerviosos, les ordres a les cèl·lules-. Per això la seva vista, el seu equilibri i la seva capacitat intel·lectual són reduïts. Però suficients per dibuixar, amb molta destresa, mixets que alegren bosses i de tot.
-¿Per què els gats com a motiu artístic?
-Perquè m'agraden molt, m'encanten, però no en puc tenir perquè sóc al·lèrgica als gats. Vaig començar a dibuixar-los de petita, i m'agradava regalar els dibuixos a la gent. Quan era l'aniversari d'algú, n'hi feia un. I ara és la imatge del meu taller.
-¿D'on treu les idees de les situacions que dibuixa amb els seus gats i sense?
-Al carrer, caminant per Tiana -sempre vaig a peu a tot arreu-, veig el que fan els nens, em fixo amb què juguen; per exemple, amb un patinet, i després ho dibuixo.
-¿És difícil? ¿Li resulten una mica més costoses les tasques que a altres persones?
-Sí, a l'escola també em costava més fer-ho tot, però tot i així ho feia. Tot em costa, però igualment ho vull fer. Necessito més temps que la resta de gent, però faig les coses. M'agrada acabar-les, i sempre tinc ajuda si la necessito. Quan faig una cosa nova, truco a la meva mare i li dic: «Tanca els ulls», l'acompanyo fins al meu taller i després li dic: «Ja pots obrir els ulls, mira el que he fet», i li deixo veure el que he dibuixat per primera vegada.
-M'han explicat que una cosa que la caracteritza és que sempre se sent contenta.
-Menys quan tinc migranya.
-¿Què fa quan en té?
-És un rotllo. Jo li demano que marxi, li dic: ¡fora, vés-te'n! Però no sempre em fa cas, i a vegades triga molt a marxar. Això és l'únic que em fa estar baixa d'humor.
-De totes les coses que li poden passar cada dia, ¿hi ha alguna cosa que la faci estar especialment contenta?
-Bé, quan sóc al cau, perquè cada dissabte a la tarda vaig a fer d'ajudant dels monitors. Si hi ha nens que es barallen, em poso molt contenta quan parlo amb ells i els ajudo a deixar de barallar-se. És que sóc anticonflictes.
-Li agrada posar pau...
-Sí, m'agrada quan veig plorar un nen del cau -o pel carrer- i m'aturo per parlar amb ell i veig que deixa de plorar. Això m'encanta, m'alegra molt.
-També l'ha d'alegrar que li facin encàrrecs [www.eltallerdelabet.cat], ¿no?
-És clar. Abans m'ho demanaven els amics o la meva família, però ara comença a fer encàrrecs gent que mira la web, i també la pàgina de Facebook del taller.
-¿Voldria tenir la seva pròpia empresa?
-Bé, primer vaig intentar treballar a diversos llocs, però no podia anar més de pressa del que anava, i no vaig poder continuar.
-¿Qui la va ajudar a posar en marxa El Taller de la Bet als baixos de casa seva?
-El meu pare em va muntar l'espai; la meva mare va buscar les pintures per pintar roba; una il·lustradora, Georgina, em va ajudar a saber dibuixar millor, i Naiara [una pedagoga amb qui l'Elisabet treballa les seves capacitats des que tenia 10 anys] m'ajuda a millorar el llenguatge i les coses que em poden costar més.
Notícies relacionades-¿Té germans o germanes?
-Sí, el Xavier, i la seva nòvia, Neli, que és com una germana per a mi.
