INTANGIBLES
En defensa dels interessos de les elits
La demagògia està desplaçant els que haurien de renovar el sistema
L’enfonsament generalitzat de la política tradicional als països europeus, i l’eclosió d’un personatge com Donald Trump als Estats Units, és el millor reflex d’un problema, greu i de fons, que compartim les societats occidentals. I aquest és el deteriorament en les expectatives de les tradicionalment àmplies i confiades classes mitjanes. Hi ha contribuït la crisi, amb els seus milions d’afectats per la desocupació o per la retallada de salaris i prestacions però, encara més, la sensació, justificada, que ens endinsem en un capitalisme diferent del que va caracteritzar els millors anys de la història europea.
I és que després de dues guerres mundials, conscients de la responsabilitat compartida en la barbàrie, es va apostar per un contracte social capaç de compatibilitzar el creixement econòmic i l’acumulació de riquesa, trets propis del capitalisme, amb el dret de tot ciutadà a una vida digna. La por a nosaltres mateixos ens va forçar, aleshores, al seny.
Però també va ser la por a l’altre, al comunisme, el que va animar amb encara més contundència aquella aposta per societats justes i inclusives. Això explica que salvats, afortunadament, de l’amenaça soviètica, el mal anomenat liberalisme, que Margaret Thatcher va simbolitzar com ningú, ocupés tot l’espai polític, i és on continua. S’esperava que la duresa d’aquesta crisi, que ha mostrat les debilitats d’aquell liberalisme, servís per posar en dubte alguns dels seus fonaments, més enllà d’ajustos tècnics en els mercats i en la despesa pública. Però no ha sigut així.
No obstant, en el context actual, l’estímul per ajustar excessos del capitalisme no vindrà de la por a l’altre que no existeix, ja que ¿a qui espanta el sindicalisme o les alternatives polítiques que alguns anomenen antisistema? ¿Quina capacitat tenen aquests moviments per articular una alternativa real?
Així, la iniciativa per reformular alguns aspectes del sistema hauria de partir de les seves mateixes elits, conscients que els propis excessos s’acaben pagant. Però aquestes veus, que certament n’hi ha, no se senten malgrat que, coincidint amb l’aparició de Podem o la CUP, semblava que emergia una certa autocrítica. Però davant el caos, si no esperpent, que en ocasions acompanya aquestes opcions polítiques, per no esmentar uns sindicats instal·lats en els llimbs, qualsevol mica d’autocrítica ha desaparegut.
Particularment, em desorienta i preocupa aquesta extrema complaença des del si del sistema. Actuar amb la imprudència de no témer a ningú i amb la candidesa de desconèixer-se un mateix, només pot conduir al desastre. Per això, és urgent que parlin aquells que, des de posicions privilegiades, creuen que el model s’ha d’ajustar. Per una qüestió de justícia i, també, de defensa dels seus interessos a mitjà termini.
