Les fugues de la taxa turística

¿És un tema menor el de la taxa turística dins dels canvis que requereix el turisme a la ciutat de Barcelona? Si no hi ha fons ordinaris per impulsar el turisme, no queda més remei que obtenir-los via impostos. Fa anys que el sector públic té objectius socials prou més urgents per dedicar les partides necessàries a la millora del sector turístic. Hauria sigut fantàstic que el sector privat hagués contemplat aquesta oportunitat d'implantar-la a mitjans de la dècada passada.

L'ajuntament va pretendre impulsar-la a nivell local, però el sector es va tancar en banda. Era un moment fantàstic per crear una taxa turística a la ciutat per dos motius. El primer, la bonança econòmica permetia llavors fixar la contribució de cada turista per l'ús de la ciutat. I el segon, l'ajuntament rebria completa tota la recaptació i la podria dedicar al desenvolupament turístic de la ciutat, en plena expansió en consens amb el sector. El 2012 va arribar tard i malament per als interessos de la ciutat. La norma la va implantar la Generalitat amb les arques exhaustes, en els pitjors anys de la crisi.

Malgrat que Barcelona s'emporta la part del lleó (9,5 milions, més un extra de 2 milions), només cobra un terç del que aporta (22,2 milions, la meitat de tot el que recapta Catalunya). Encara que s'ha consolidat una recaptació global de la meitat del previst el 2012 (el primer escenari especulava amb prop de 80 milions d'euros), ningú està ja per la labor d'eradicar la taxa. El sentit comú dicta que, encara que gravar un consum és inflacionista en si mateix, una taxa turística 0 equivaldria a ingressos 0 i baixa o nul·la capacitat de millorar l'oferta turística.

La qüestió se centra ara a estirar més diners dels ingressos globals. En les negociacions de la Comissió Mixta amb la Generalitat, l'ajuntament reclama el 100% del que aporta per l'allotjament a Barcelona, aquells 22,2 milions. Incrementar aquesta aportació dependrà del fet que la part municipal convenci de l'extraordinària influència de la ciutat en les visites dels turistes a Catalunya. Hi ha un ancoratge. A l'implantar-se la taxa es va pactar en el seu moment que, pel caràcter especial de Barcelona, aquest percentatge s'elevaria progressivament fins al 48% del que recapta la ciutat, encara que mai s'ha tornat a tractar l'assumpte.

No se'ns acut pensar que la millora dels ingressos de Barcelona redueixi el que rep la resta dels municipis catalans. Per tant, s'hauria de negociar sobre el 70% dels fons que gestiona directament la Generalitat. Amb els temps que corren, la negociació no sembla senzilla. Si per aquesta via hi ha poca cosa a estirar, en el Pla Estratègic de Turisme que està ultimant l'ajuntament s'obre un nou front molt interessant.

Els que abonen la taxa, és a dir, els hotels, els apartaments turístics, els càmpings, les cases rurals, les vivendes d'ús turístic i els creuers amb més de 12 hores de pernoctació a la ciutat, no representen ni de bon tros el total dels viatgers. L'ajuntament desitja aplicar una taxa més democràtica. No és just carregar-la només sobre l'allotjament. ¿Resulta fàcil trobar les fugues? S'han de rastrejar les activitats, les visites i els esdeveniments que genera diàriament la ciutat, i taxar autocars, creuers de menys de 12 hores d'atracament, apartaments i vivendes d'ús turístic, o directament les institucions. No sembla complicat identificar aquells públics que usen la ciutat ni els seus intermediaris. Una primera aproximació augmentaria el nombre de subjectes de la taxa turística entre el 30% i el 40%.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Un altre assumpte és com gestionar la taxa. Els dipositaris dels fons són els ajuntaments, i aquests hauran d'atenir-se als criteris de competitivitat del sector turístic que proposa la normativa. No són altres que la promoció turística de Catalunya, l'impuls del turisme sostenible, responsable i de qualitat, i la protecció, la preservació, la recuperació i la millora dels recursos turístics, el foment, la creació i la millora dels productes turístics, i el desenvolupament d'infraestructures relacionades amb el turisme. Invertir diners en aquells barris que reben l'impacte negatiu com a conseqüència dels fluxos turístics, ¿s'engloba dins de l'esperit de la llei?

No tenim cap dubte que el criteri de competitivitat referit inclou aquesta acció i moltes altres tendents a millorar l'oferta per reduir clients, preservar la identitat de cada zona, descongestionar les més denses esponjant-les, descentralitzar l'oferta, implantar i controlar una normativa de terrasses... Seria bo utilitzar la taxa turística també per a tot això. No és un tema menor.