"Aquest Sergi Roberto..."

Hi va haver un moment que Sergi Roberto era a la porta de sortida, a punt per ser facturat a qualsevol lloc amb la mateixa etiqueta a la maleta que ha acompanyat tants altres nois del planter i que acostuma a ser paper mullat: ‘Opció de recompra’. En el fons, anar-se’n per no tornar. Hi va haver un moment que (gairebé) tothom estava cansat de Sergi Roberto, per molt bon noi que fos o precisament perquè era massa bon noi, sentenciat per la cruesa dels culers quan posen la creu a algun dels seus. Aquesta bipolaritat que fa que es passi de voler posar-lo a l’equip a cuita-corrents a sucumbir a la impaciència de tota la vida. «Aquest noi...», es deia sense que calgués acabar la frase per saber el que venia, una condemna, en un gest repetit amb una infinitat de promeses, empassades per la falta d’oportunitats, les debilitats pròpies, la mala sort... Cada història perduda de nois que semblaven destinats a menjar-se el Camp Nou és un món.

La de Sergi Roberto anava per aquest camí. Feia molt de temps que esperava aquest moment, tant, que a punt va estar de quedar-se a mitges quan més a prop estava. El seu debut queda molt lluny per a algú que sembla que acaba d’explotar i a qui ja fa cinc anys Pep Guardiola va donar la benedicció: «Sergi Roberto és un jugador a seguir en els pròxims anys. Quan exploti se sorprendran molt amb ell», va dir qui el va utilitzar per llançar un missatge en un escenari molt especial. Al Bernabéu, l’endemà de tractar Mourinho com el «puto amo», enmig de l’exhibició al camp (0-2), en el minut 89 va aparèixer el noi de Reus, convertit en un símbol del planter. Assenyalat per arribar, aquell debut es va interpretar com la confirmació d’allò que en el futbol base es donava per fet.

Notícies relacionades

Prensa Ibérica i EL PERIÓDICO posen en marxa una nova tribuna informativa a Brussel·les

Illa avança enmig del soroll

Tot i això, l’ascens no va passar d’allà, i ni Tito ni Tata el van posar en la seva llista de preferits. Més aviat al contrari. I Sergi Roberto va caure en aquell perillós terreny on és fàcil resignar-se i deixar-se anar. Davant del dilema de buscar-se la vida fora o quedar-se a esperar, va escollir continuar, en una decisió que no tothom interpreta bé. La frontera entre el conformisme de viure a recer del Barça i l’amor propi de no donar-se per vençut no és sempre fàcil de distingir des de fora estant.

Al final, s’ha imposat sobre totes aquelles veus, el costat fosc del Camp Nou, i  ho ha fet per un camí que no es va imaginar mai: el lateral dret. Se l’ha guanyat ell sol, però ha sigut Luis Enrique qui l’ha ajudat a fer el pas, i li ha obert una porta quan fa temps que d’altres ja li havien obert la de sortida. És mèrit de tots dos. I un missatge per als culers enterradors.