Casa meva
Llogar per aquest preu és llençar els diners. No hi ha més remei que comprar… De sobte, un argument que crèiem desterrat torna a les converses. Els preus del lloguer de la vivenda a Barcelona semblen tornar-li la raó. Només un 10% dels pisos oferts estan disponibles per sota de 800 euros al mes. ¡800 euros! Joves de sous precaris, absteniu-vos. Els que somiàveu disfrutar d'una mica de soledat, oblideu-vos-en. Joves parelles, disposeu-vos a enterrar bona part del sou. ¡I compte amb les separacions!
La història sembla repetir-se, però l'entorn és més hostil que fa una dècada. El mercat laboral s'ha precaritzat fins a dilapidar qualsevol indici de seguretat. Els joves a penes recullen les engrunes de la subhasta de l'ocupació. Aquests pisos inaccessibles no estan ocupats per veïns més afortunats, sinó per onades de turistes que en disparen els preus. Anar-se'n de Barcelona és una opció, és clar. O agonitzar pagant una hipoteca. ¿Més opcions? Probablement. El mateix mercat laboral conformarà, ja ho fa, vides menys compromeses, amb més mobilitat, menys plans a llarg termini i la necessitat de satisfer unes necessitats de forma ràpida i puntual. Més enllà de les vivendes compartides, sorgiran noves maneres d'habitar els espais. Alternatives que només triomfaran si aconsegueixen resistir-se a les trampes dels inductors de la bombolla immobiliària. Al final, sempre hi haurà l'okupació.
