La gran festa del futbol europeu

Les banderes dels seus pares

Els ciutadans alemanys viuen l'Eurocopa amb un entusiasme col·lectiu lliure de tabús

4
Es llegeix en minuts
Les banderes dels seus pares_MEDIA_2

Les banderes dels seus pares_MEDIA_2 / MARÍA TITOS

Era dijous al vespre, em passejava pels carrers d'Hamburg, i aquell vespre hi tornava a haver partit de l'Eurocopa. Alemanya jugava contra Polònia. Feia el típic clima del mes de juny al nord del país: les ullades de sol s'alternaven amb els núvols foscos, ràpids, i de tant en tant un ruixat breu netejava els carrers. Tot i que es preveia una tempesta per a les nou de la nit, a l'hora del partit totes les terrasses dels bars i restaurants d'Hamburg ja estaven preparades amb les pantalles gegants de televisió. Era al barri de Schanz, un dels més alternatius de la ciutat, i tot i així podia seguir les jugades mentre caminava, d'una terrassa a l'altra, d'un cafè fins al següent.

EstIC segur que aquesta situació es reproduïa a tots els racons d'Alemanya, perquè el cert és que no hi ha cap país que visqui amb tant d'entusiasme col·lectiu la celebració d'una Eurocopa o un Mundial de futbol. No és tan sols la devoció per la selecció d'Alemanya, sinó que el campionat esdevé un fet social que es comenta a les converses. De sobte les botigues i centres comercials omplen els aparadors amb banderes dels països participants. Els treballadors dels mercats duen la samarreta de la selecció del seu país. A les parades de metro i tren de la ciutat, els panells informatius donen l'hora d'arribada dels trens i aprofiten l'espai lliure per informar sobre el partit que es juga. «Ucraïna - Irlanda del Nord 0-0. Primera part», deia una pantalla de la S-Bahn. Els cotxes fan onejar una bandera petita al capó, com si fos d'un cos diplomàtic; a Hamburg vaig veure cotxes amb banderes d'Alemanya, és clar, però també de Portugal, Turquia, Croàcia i Polònia.

Els que habitualment no segueixen gaire el futbol, durant uns dies es converteixen en especialistes i vibren amb partits que no els afecten directament i formen part d'una expressió col·lectiva d'entusiasme. No és la ferotgia dels aficionats russos o croates, tampoc és la passió cega d'espanyols, italians o turcs, és més aviat una festa de la diversitat geogràfica, gairebé un reconeixement de la pluralitat europea, que en alguns aspectes no està tan lluny de l'alegria una mica adotzenada del festival d'Eurovisió.

Tot i que és una gran oportunitat per reconèixer la pluralitat de la població -Alemanya és un país que acull des de fa dècades grans xifres d'immigració veïna i europea-, és inevitable veure en els aficionats alemanys una gran confiança en el seu equip. Per descomptat, aquesta mena d'interès col·lectiu desplaça grans dosis de nacionalisme, que és una paraula que a Alemanya no té gens de bona premsa. Més aviat se n'ha de dir patriotisme.

De fet, aquest període d'entusiasme patriòtic és força recent. Durant unes dècades, després de la segona guerra mundial, l'exaltació de símbols alemanys com ara la bandera estaven sota sospita i els mateixos ciutadans es refrenaven a l'hora de brandar-la. L'ombra del nazisme ho tenyia tot i alçava suspicàcies fins i tot on no calia. La injecció de confiança va arribar amb l'organització del Mundial de l'any 2006, que és potser el primer gran aparador de què disposa l'Alemanya reunificada des del 1990. I no deu ser tampoc cap atzar que uns mesos abans, el novembre del 2005, Angela Merkel fos escollida cancellera de la República Federal.

Notícies relacionades

Vaig viure una part d'aquell Mundial a Munic i era evident que l'orgull d'haver-lo organitzat s'acompanyava d'un fervor nou, alliberat, i que per primer cop s'ensenyava al món sense complexos. La imatgeria que fins aleshores havia sigut tabú, de sobte va capgirar-se. Era «l'estiu en què vam esdevenir una nació», segons la definició que en va fer el periodista Peter Kümmel Die Zeit, mesos després, tot comentant un documental de gran èxit sobre el Mundial: Alemanya. Un conte d'estiu, de la directora Sönke Wortmann.

QUan ES VA ACABAR aquell Mundial -que va guanyar Itàlia, per cert-, la passió ordenada va tornar pacíficament al quefer quotidià, però sens dubte es pot veure una continuïtat entre aquella Alemanya moderna, confiada, i la política que a partir d'aleshores, amb l'arribada de la crisi, el seu Govern va anar imposant a la resta d'Europa. Ara, deu anys després, la República Federal ha consolidat un nou nacionalisme d'arrel europea, igualment orgullós, que convida els altres països a comportar-se amb la mateixa desimboltura, com si l'austeritat imposada no hagués existit. Angela Merkel continua manant, fins i tot més que fa una dècada, però de sobte, per als que ens ho mirem des de fora, aquest entusiasme sembla menys genuí. Potser l'error és pensar que en aquests deu anys a Europa no ha canviat res, ni dins ni fora dels camps del futbol. Escriptor.