Del valor de la credibilitat

Són diverses les virtuts d'un governant o aspirant a ser-ho que haurien de ser valorades, encara que em temo que les tenim bastant poc en compte al decidir el nostre vot. Entre elles hi ha l'empatia, la capacitat de comunicar, l'eficàcia, la solidesa de les seves idees, la seva honestedat, etcètera. Però vull tractar d'una de les que al meu criteri tenen més importància i que m'agradaria que alguns lectors apliquessin en la seva decisió d'aquí una setmana. Em refereixo a la credibilitat. ¿És potser una bogeria demanar que un candidat sigui creïble? ¿És una cosa utòpica o un impossible?

És veritat que la classe política (és un estament, sens dubte) pateix certs defectes comuns, com tots els sectors o gremis. Hi ha unes pautes que es veu que s'assemblen en comportament al d'un sector d'activitat, però això no pot significar de cap manera la generalització. L'atribució d'una valoració, un judici o un prejudici idèntic als que comparteixen característiques d'origen o activitat és sempre injusta. ¿Són iguals tots els gallecs, o tots els catalans? ¿Són iguals tots els periodistes, tots els advocats, etcètera? Doncs sí, poden tenir en alguns casos trets comuns, però acompanyat d'un profund no: no són iguals.

Tampoc són iguals els polítics. Per això s'ha de lluitar contra la idea de generalitzar, que és el que sempre intenten fer els que no tenen els valors enjudiciats, els més mediocres. Així, per exemple, succeeix amb l'ètica. Es troba estesa la impressió que davant la corrupció tots són iguals. Doncs no. Això és el que intenten expandir els que tenen més cadàvers de corruptes, però no és així.

Doncs bé, amb la credibilitat succeeix el mateix. No tots són, ni de bon tros, iguals. Evidentment, pot haver-hi diferències o evolucions en el pensament d'un mateix dirigent, o incoherències i també algunes contradiccions. Però això és molt diferent, en quantitat i qualitat, del cas d'aquells que tenen una estela d'abundants mentides i enganys a la ciutadania.

Que cali en l'opinió pública la idea que cap polític és creïble i que aquesta idea sigui impulsada pels que tenen menys credibilitat és un fet que ha de rebutjar-se de manera rotunda. Insisteixo: no tots són iguals o semblants.

Abans ens havíem de remetre a l'hemeroteca, és a dir, aquell lloc

-poc accessible- on constava per escrit el que s'havia dit fa un temps. Però això ha canviat. Ja no és només la contradicció plasmada en un diari de paper; avui és la imatge i la veu el que té més valor en la divulgació política.

Però les incoherències entre el que es va asseverar en temps passat i després no són molt freqüentment posades de relleu pels mitjans de comunicació oral o televisiva. Ho fan poc, i generalment de manera esbiaixada i referida sempre als monstres odiats per un mitjà informatiu en qüestió que oculta les incoherències dels propis.

Però alguna cosa, se suposa, ha canviat amb internet. Tenir accés al que ha declarat anteriorment un polític i poder-ho contrastar, en a penes uns segons, amb el seu canvi d'opinió recent és una cosa molt interessant. Però no s'utilitza gaire i se li dóna poc valor. Crec que hauríem d'utilitzar-ho més, tret que, igual que amb l'ètica, ens hàgim deixat envair pel «tots són iguals».

He escrit molt i des de fa temps sobre la corrupció i el nivell de tolerància de la societat. Precisament, crec que si la ciutadania penalitzés més la corrupció, es corregirien la connivència, la tolerància o el relativisme dels seus efectes. Per això s'ha estès tant: perquè els dirigents sabien que a penes els penalitzaven per això.

Doncs exactament igual succeeix respecte de la credibilitat. Admeto, com abans he assenyalat, uns marges de canvi d'opinió d'un dirigent polític o unes correccions concretes o una certa evolució d'opinió en un punt concret, però no incoherències o mentides tan freqüents com alguns (repeteixo, no tots) prodiguen.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Sembla que s'han oblidat (és un mèrit d'ell, sens dubte) de l'immens desfasament entre el discurs amb què l'actual president va arribar al Govern -tant en la seva campanya de fa gairebé cinc anys i fins i tot el seu discurs d'investidura- i la manera en què ha actuat en aquest llarguíssim període (excepte la pròrroga). Això, en qui ha governat un període que s'acaba, hauria de ser apreciat i valorat particularment quan hi ha hagut un devessall d'incompliments. Però em temo que la memòria és flaca.

Crec que la política, més que lleis i manaments, són sobretot actituds. I entre elles, la credibilitat hauria de ser la més tinguda en compte al votar. Jo així ho faré amb els que en aquest temps han tingut responsabilitat de comandament o oposició. No m'agrada que es riguin de mi.