El periscope de la vida
dtorras34268220 spain s defender gerard pique l celebrates after160613192346 /
El futbol, com la vida, no és un joc perfecte i encara menys just. Ni tan sols amb els que el tracten millor, com la vida no ho és amb totes les bones persones. Deu ser l'atzar o deu ser allò tan tòpic que el futbol és així, de la mateixa manera que la vida permet cada dia una infinitat d'injustícies, sempre més a punt per sacsejar els febles i permetre que poderosos sense escrúpols campin tranquil·lament.
Sovint, el futbol és un joc indesxifrable, capaç de castigar els millors i premiar els que preferirien jugar sense pilota, capaç de riure's dels més nobles i exalçar els tramposos. Un joc capaç de convertir Mourinho en un model fins i tot quan fica el dit en l'ull aliè. Aquest és el seu encant sostenen molts, sobretot, els que estan més a prop del marcador que no pas del joc. «¡És el futbol, estúpid!», deuen dir. O no. Però, sovint, el futbol, com la vida, troba el moment per donar-li a cadascú el que es mereix. No sempre, és veritat, però quan ho fa, té un punt de justícia poètica incomparable.
El gol de Piqué s'afegeix El gol de Piqué s'afegeix a la condemna de celebrar els èxits d'una selecció amb el segell del Barça
Qui sigui que gestiona aquest compte tan imprevisible, aquell periscope gegant de la vida, va decidir que havia arribat l'hora de donar-li a Piqué el que es mereixia, igual que va fer amb Iniesta en el Mundial després de viure un any infernal. No ho necessitava, perquè el cap li funciona millor que els peus i ningú com ell per no sentir el que no li convé i posar distància en aquella guerra de xiulets i banderes de l'espanyolisme més caspós, alimentat per aquell periodisme que es fa sentir a crits. Entre aquella cort florentina, Piqué encapçala la llista de fòbies, al costat de Guardiola, sota el segell comú de ser del Barça, catalans i deixar-los en evidència amb la paraula i amb títols. I en el cas de Gerard amb un somriure i aquell aire despreocupat i divertit de qui se sent més llest que ells, que ho és.
Ara correran a exalçar-lo, obligats per la bandera i aquella falsa cantarella que la selecció és de tots, quan haurien preferit que el gol el marqués un txec en pròpia porta. Tot molt postís. Aquesta és la seva pitjor condemna, una pena que arrosseguen des que els èxits d'Espanya han arribat de la mà del Barça i no de la fúria a la qual han apel·lat tota la vida i que els va portar de fracàs en fracàs. Ni tan sols Del Bosque és un dels seus. Una altra condemna florentina.
Piqué mai ha deixat dubtes sobre el seu compromís, per més que després surti a passejar amb la senyera. Com Xavi. Com Puyol. I, per descomptat, com Iniesta. Però fins i tot ell va haver de marcar el gol del Mundial per fer valer el seu nom i que la samarreta d'Espanya passés per davant de la del Barça. Don Andrés li va posar la pilota a Gerard en la culminació d'un partit immens. Un partit que va recordar gairebé tots els del Barça i que, lluny d'avorrir pel toc i la possessió, ara és una obra majestuosa que no mereixia acabar sense premi. «Que injust», clamaven, «tant bé que estem jugant». Només els va faltar demanar que Suárez entrés per Morata.
