Camins i gags

Un gag funciona bé per sorpresa o bé per repetició. En el primer cas, té un recorregut intens i explosiu, però sense continuïtat. En el segon, parlem d'una intel·ligència del guionista que sap convertir l'expectativa en un reclam per a l'espectador. És el que va passar, per exemple, en el gag del croissant de xocolata de Polònia. La imitadora (excel·lent, per cert) d'Anna Gabriel s'acosta a la barra de la cafeteria i, en comprovar que és dins d'una ficció, es lamenta: «¡Oh, no, el famós gag del croissant de xocolata!». L'espectador ja pot intuir què vindrà - la negativa del cambrer a servir-la, com negativa va ser la votació de la CUP als pressupostos -, però gaudeix de la pantomima perquè en sap les regles.

A Miquel Iceta li passa una cosa similar. Ara ja sap que en qualsevol acte del PSC en què participi haurà de ballar. Aquella primera irrupció de l'Iceta ballarí li va fer guanyar uns quants vots i ara en perdria uns quants, segurament, si no satisfés les expectatives dansaires. El president Puigdemont va tocar la guitarra amb els Sopa de Cabra, fruit de la seva experiència adolescent en el conjunt Zenit. Els va acompanyar en la cançó Camins i inicia així un camí rocanroler que vés a saber com acaba. No sé si es va fixar en la lletra: «Camins que ara s'esvaeixen, camins que hem de fer sols». ¿Una metàfora de la moció de confiança?. «Mai no és massa tard per tornar a començar». Potser sí que ho és.