La política també és avaluació

En els debats electorals és fàcil recórrer a dades precises de l’INE, el SEPE o el CIS quan es discuteix de preus, llocs de treball o famílies. Estan mesurats al mil·límetre. Però altres xifres escapen a l’anàlisi pública, siguin per a ús de governants o per als que exerceixen el control popular de la gestió correcta dels pressupostos.

Qui va gastar de més en una carretera, hospital o escola es pot mesurar; només cal comparar entre el pressupost assignat i el gastat. En canvi, es para poca atenció a l’eficàcia de les polítiques socials, no només ensenyament i sanitat, també l’atenció adequada a les persones que es troben en risc d’exclusió. I, més lluny, si els euros destinats a pal·liar aquestes deficiències estan ben gastats, és a dir, que arribin a tota aquella gent que els necessita, evitant a qui únicament pretén aprofitar-se’n. ¿Com s’avalua qui és pobre de solemnitat i meritori de tenir energia i aigua a casa seva encara que no les pugui pagar? Si es poden establir paràmetres objectius per garantir aquests drets, ¿són extensibles també al control de l’absentisme escolar, la renda bàsica familiar o els nens en risc d’exclusió social? O bé, ¿quants punts millora la inserció laboral de qui participa en un programa d’ocupació, respecte a qui no ho fa?

És una qüestió econòmica de primera magnitud saber establir quins paràmetres són els adequats a l’hora de mesurar, amb el marge d’error mínim, qui té dret a rebre una ajuda pública –o exempció de pagament si es tracta d’un rebut de subministraments bàsics a la llar– i que es pugui considerar com a objectiva.

A Catalunya existeix un organisme públic (l’únic entre les comunitats autònomes) que s’ajusta força a aquesta demanda, Ivàlua (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) que no té pas com a tasca comprovar si els pressupostos es gasten bé, sinó crear indicadors objectius amb els quals es pugui mesurar l’eficàcia de les polítiques socials, des de l’ensenyament fins a les ajudes contra l’exclusió. Ivàlua  (ivalua.cat) són una desena de professionals d’alta capacitació que treballen en un pis discret de l’Eixample barceloní i que creen mètodes d’avaluació de polítiques públiques, una de les moltes directrius impulsades pel Govern de Pasqual Maragall per millorar el servei públic i que, passat el temps, s’ha revelat com una  iniciativa d’èxit. Formalment és un consorci: Generalitat, Diputació de Barcelona, UPF i  els consells Interuniversitari i del Treball i Econòmic.

EXEMPLES

Davant la imminència del final de curs escolar, la necessitat de fer un seguiment eficaç dels alumnes temptats d’abandonar l’escola abans de finalitzar l’ESO i amb assignatures pendents per al setembre. Ivàlua va avaluar, a proposta del Consorci d’Educació, un programa senzill, Èxit Estiu, que consistia a enviar missatges al telèfon mòbil dels pares per recordar les dates d’exàmens dels seus fills. S’ha comprovat que els que rebien aquests missatges milloraven molt els seus resultats. ¿Despesa de l’enviament? 960 euros. El director d’Ivàlua, Marc Balaguer, precisa: «Només cal crear mètodes d’obtenció de dades i d’actuació senzills i eficaços».

Altres casos són més complicats. ¿Serveixen de res els programes públics de recuperació de joves que ni estudien ni treballen?  ¿I els destinats a facilitar que els joves amb risc d’exclusió laboral facin pràctiques en empreses (programa Suma’t)? Pressupost de tots dos, uns 25 milions. 

El primer ha tingut èxit a facilitar el retorn escolar però no tant en la inserció laboral. Se sap perquè Ivàlua també es dedica a mesurar aquest efecte. El segon programa ha funcionat bàsicament entre adolescents d’entre 16 i 18 anys. Un èxit i per partida doble: per la col·laboració publicoprivada que fa Ivàlua, com és la companyia Agbar, que subministra l’aigua a la metròpolis barcelonina; i per l’eficàcia dels resultats. Es tractava de saber mesurar quines famílies estaven en alt risc d’exclusió i se’ls havia de garantir el subministrament de l’aigua. Agbar, hàbil, va crear un fons de solidaritat i va demanar a Ivàlua que establís un criteri objectiu de quines famílies no podien pagar per compensar-los a zero el rebut. Ivàlua va prendre dues referències: la que estableix l’OMS de mínims, cent litres per persona i dia; i el límit objectiu de despesa en aigua, que no superi el 3% dels ingressos familiars. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Els municipis van posar els serveis socials a enquestar amb aquests paràmetres. Total, el 8,3% de les llars entren en la categoria d’hidrovulnerables (neologisme semblant a la pobresa energètica). ¿Cost per a Agbar? Dos milions d’euros.

Mesurar és bo i barat.