La roda
La dona del cèsar
La dona del cèsar, a més de ser honesta, havia de semblar-ho. Ser-ne i semblar-ho, les dues coses. Amb només ser-ne, no n'hi havia prou. Calia la percepció pública de la seva honestedat. Com deia Albert Einstein, «els fets són els fets, però la realitat és la percepció que en tenim». Sense honestedat, l'honorabilitat cesariana era un frau; sense percepció d'honestedat, una entelèquia.
Ens podríem preguntar si el cèsar també havia de ser i semblar honest, però aquest no és ara el tema. El tema és el paper de la percepció en la configuració d'imaginaris socials. Avui més que mai, perquè l'aclaparadora presència en les nostres vides dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials esmussa la nostra agudesa perceptiva. Percebem o ens fan percebre?
Notícies relacionadesFins fa poc, la imatge de les institucions, de les empreses o de les persones era una decantació espontània de les seves qualitats. La competència i l'honradesa contrastades bastaven per configurar una percepció positiva. La publicitat va fer trontollar aquest principi. Els eslògans reiterats començaren a emmascarar el fet eloqüent. No es venia el millor producte, sinó el més ben publicitat. La propaganda s'imposà al prestigi. Joseph Goebbels fou dels primers a adonar-se'n: «la veritat és una mentida repetida mil cops», deia. Així triomfà el nazisme.
Només faltava el simplisme dels tuits. En un món cada cop més complex, molts es comuniquen amb missatges elementals. La trivialitat s'empara de la percepció. Ni un sol concepte complex (i tots ho són) cap en un tuit o en un eslògan. En resulta un empobriment perceptiu demolidor. La política és la primera perjudicada. El discurs coherent i complex no ven gaire. Triomfa l'exabrupte visceral, la pirueta oportunista o el pur simplisme. Semblar que s'és honest, ja basta. Ser-ne és innecessari. I massa cansat, a més.
