La vida postlaboral

Elogi del lleure jubilar

Alguns pensen que són el que fan i confonen l'activitat professional amb la seva vida

1
Es llegeix en minuts
Un grup de jubilats descansen asseguts en uns bancs en un carrer de Barcelona.

Un grup de jubilats descansen asseguts en uns bancs en un carrer de Barcelona. / RICARD CUGAT

No dono l’abast. D’ençà que em vaig jubilar, no paro de fer coses, els innombrables temes que havien anat quedant pendents amb els anys, ajornats a causa d’una vida laboral intensa i absorbent, des de lectures fins a viatges, assumptes personals o trobades amb amics. És molt gratificant rescatar temps per a un mateix. O per a la gent que estimes. Ara puc escriure, pensar, sentir música, conversar o passejar. És a dir: viure.

Molta gent no s’ho creu. «No et jubilaràs mai, tu», et diuen. I acte seguit pretenen donar-te feina. Quan declines, n’hi ha que s’ho prenen una mica malament. No admeten que no els dediquis a ells el temps que has recuperat per a tu. Suposen que, ara que tens temps, els atendràs amb més celeritat que mai. Segurament confonen la vida amb l’activitat professional. Donen per fet que si no produeixes o gestiones, mors. Resulta que no.

Notícies relacionades

«Sóc metge» o «sóc paleta», sol dir-se. No: fas de metge o fas de paleta. És diferent. Ser és una cosa i fer d’això o d’allò, una altra. Però moltes persones pensen que són el que fan. La vida professional suplanta la vida personal. El mateix moviment feminista ha incorregut en l’error, al meu entendre, d’emular a vegades els vicis existencials del homes i aspirar a un model femení basat en la professió. En el triomf professional per ser més exactes. 

Treballar és un càstig bíblic, a veure si ens entenem. Hem après a comportar-lo per la via de la sublimació i hem acabat creient que era una benedicció. Fer el que et ve de gust sí que gratifica. Alguns, sobretot els artistes, tenen aquesta sort. Però la majoria, per guanyar-se la vida, treballen en coses que no els interessen. He tingut la fortuna de fer coses que m’apassionaven, però així i tot res no em satisfà tant com decidir lliurement, en cada moment, a què dedico el meu temps. La jubilació, si tens salut i un bon passar, et permet de fer-ho. La feina, com la droga, només et cal en la mesura que en depens. Diuen que dignifica. Potser sí. En tot cas, mata. 

Temes:

Jubilació