Disparar-se al peu, l'opinió d'Enric Marín

El procés sobiranista va prendre força a partir del 2010. Uns anys que han coincidit amb la crisi del sistema polític. El sistema de partits ha experimentat una mutació molt significativa a Espanya i Catalunya. Lògicament, aquesta inestabilitat del sistema de partits desdibuixa la seva capacitat de representació i dificulta el seu paper intermediador entre la societat i la política institucional. En el cas de la CUP, la distorsió s'ha mostrat particularment visible. Bàsicament, per dos motius: en primer lloc, van acceptar la lògica plebiscitària del 27-S, però no han sabut llegir les conseqüències polítiques del mandat democràtic que se'n derivava. En segon lloc, han gestionat de forma endogàmica el resultat electoral, sense entendre que els dipositaris d'aquest mandat democràtic són els milers i milers d'electors que els van atorgar la seva confiança.

Una part significativa de l'èxit electoral de la CUP el 27-S s'explica per la bona gestió dels seus tres diputats en l'anterior legislatura. O per imatges com l'abraçada entre Mas i Fernández. Les imatges són molt importants en la política actual. I aquella imatge reforçava la idea de l'amplitud de la unitat independentista i el prestigi de la CUP com a organització que sabia combinar el radicalisme ideològic i el compromís polític concret acceptant les seves inevitables contradiccions.

PROGRÉS SOCIAL I ÒPTIMS RELATIUS

Notícies relacionades

¿I ara què?, l'opinió de Vicent Sanchis

'Escrache' a la CUP, l'opinió de Roger Palà

Però avui aquella imatge ja és una foto de color sèpia. Un miratge. El discurs polític i el discurs periodístic tendeixen a identificar radicalisme amb extremisme. Però, etimològicament, radicalisme remet a arrel. Per això mateix el radicalisme culte entén que el progrés social és el resultat d'apostar per òptims relatius. Els òptims absoluts, senzillament, no existeixen. I la identificació dels òptims relatius no està garantida per ideologies coriàcies, sinó pel coneixement crític i documentat de la realitat. Per beatífica que sigui, l'excés d'ideologia pot alterar dramàticament la percepció més elemental de la realitat. Una part significativa de la CUP ja comença a entendre les conseqüències d'aquesta visió entelada de la realitat.

Sigui com sigui, aquesta legislatura estava fonamentada en un mandat democràtic i una majoria parlamentària que garantia l'execució d'un full de ruta pactat entre els diputats independentistes. Com és obvi, una de les claus de volta de l'edifici era l'aprovació d'uns nous pressupostos congruents amb el pla d'acció de govern. El trencament de la part del pacte que comprometia la CUP no deixa al president Puigdemont cap altra sortida que la qüestió de confiança. Pel mig hi ha el 26-J amb uns resultat previsibles. I només dues sortides a la tardor. O recomposició de les majories parlamentàries o noves eleccions. Totes dues amb el mateix objectiu ineludible: tornar a ajustar la representació del Parlament a la voluntat popular.