Anar al contingut

El radar

Feina a l'estil segle XXI

Joan Cañete Bayle

El premi a les declaracions polèmiques de la setmana se l'ha emportat Juan Rosell, el president de la CEOE, que va dir que la feina «fixa i segura» és «un concepte del segle XIX». Les paraules de Rosell van indignar tant els de vint anys i els de cinquanta, com empleats i desocupats, com homes i dones. «És hora de fer veure que no hi ha cap relació entre la pèrdua de drets dels treballadors i un atur més baix. L'únic que s'aconsegueix és que les persones que treballen ho facin amb menys drets i que avui tenir feina no signifiqui en molts casos tenir prou ingressos per a una vida digna», va escriure Rafael Soriano, de Mataró.

Des que va començar la crisi, en aquesta finestra a la realitat que és Entre Tots hem rebut centenars de cartes de ciutadans a l'atur: joves extraordinàriament formats sense experiència, persones de cinquanta anys amb massa experiència, de quaranta amb hipoteques, nens petits i por al futur, moltes dones... Des de ja fa un quant temps, el nombre de cartes d'aturats ha baixat (una mica, sense exagerar) i abunden un altre tipus d'històries: les de pluriempleats que amb tres ocupacions amb prou feines sumen un sou digne, les d'eterns becaris farts, les d'afortunats que firmen contractes d'un parell de dies, les de privilegiats que són acomiadats un dia abans que s'acabi el període de prova.

«Sóc estudiant, em falten tres setmanes per graduar-me. Tinc 21 anys i puc veure que les coses no van bé. Un nombre alarmant de persones al meu voltant estan descontentes amb la seva feina, se senten explotades, desmotivades i cremades. Una persona del meu entorn va anar a una entrevista per entrar a treballar en una cadena molt famosa de gelateries i les condicions eren pèssimes: la feina consistia a treballar 54 hores a la setmana amb un dia de descans, però al contracte només figurarien 20 hores treballades». (Mireia Carboneras, Alella).

«Tinc penjats a la paret agafant pols dos títols, i actualment m'estic traient el tercer. Les pràctiques obligatòries han sigut el que se'n diu treballar de franc. Durant cinc anys també he estat estalviant per comprar un pis amb la meva parella. Quan finalment ens vam comprar el pis va venir Hisenda a sacsejar-nos, i és clar, aquell any vaig treballar en dos llocs. Va ser un dur estiu a 60 hores i amb una renda anual de 14.000 euros. No tens diners per a mobles i electrodomèstics. Allò d'independitzar-te queda en stand by, cada dos mesos compres un moble i intentes que les factures no pugin més de 20 o 50 euros» (Montse Recio, Barcelona).

«Jo vull tornar al 2011. Llavors jo tenia una molt bona feina, ben pagada, amb bones companyes. Feia 26 anys que treballava sense arribar tard, sense problemes i només dues baixes en tots aquells anys. A Rajoy li he d'agrair que em fessin fora amb un ERO. Ara, als 51 anys, la meva perspectiva de tornar a treballar no és que sigui negra, és negríssima» (Liliana Claramunt, Igualada).

«Tinc 29 anys, estic en aquella edat en què ni sóc gran ni sóc jove del tot. Tinc una diplomatura en Turisme i vaig fer el curs d'adaptació al grau de la meva carrera. Vaig fer el projecte final de grau sobre l'empresa en la qual actualment estic treballant, i em van becar amb un màster, ja que vaig guanyar el premi al millor projecte de la meva promoció.  Actualment estic fent aquest màster en màrqueting digital. Treballo de recepcionista en unes oficines, agafant el telèfon i repartint el correu. Cada dia que em dedico a buscar feina tinc la sensació que he perdut el temps estudiant» (Ana Molina, Esplugues de Llobregat).

No és per posar en dubte les paraules de Rosell, a Entre Tots no rebem cartes que sospirin per feines «fixes i segures», aquell concepte tan del segle XIX. Les paraules més utilitzades, fidel reflex d'una part important del mercat laboral a Espanya en aquest segle XXI, solen ser «precarietat» i «feina digna».

www.elperiodico.cat/es/temes/radar