La roda
Reformisme lampedusià
La política espanyola està fortament condicionada per tres crisis sistèmiques interdependents: la del model econòmic, la institucional i la de l'articulació territorial. Totes tres agreujades per una corrupció que també ha esdevingut sistèmica. Calia esperar, doncs, que els mesos transcorreguts des del 20-D haguessin servit per afinar el diagnòstic i discutir sobre com afrontar la situació. Però no.
Sobre el model econòmic i la crisi institucional, vaguetats. Sobre el debat territorial, res. Les cartes han estat marcades tot el temps i ara, de cara al 26-J, l'única novetat significativa serà la probable aliança electoral entre Podem i IU. El 'tiquet' electoral Iglesias-Garzón pot tenir dos efectes: accelerar l'efecte Pasok en el PSOE i activar el vot útil de la dreta al voltant del PP. Sigui com sigui, l'endemà del 26-J s'haurà acabat el temps de la comèdia. La pressió per activar pactes de govern entre els partits que conformen el bloc dinàstic pesarà més que les ambicions personals de Rajoy, Rivera o Sánchez. Qui ho té pitjor és Sánchez. L'ombra conjunta de l'Íbex i de la líder del socialisme meridional és massa llarga.
El govern que surti d'aquestes noves eleccions estarà molt condicionat per l'evolució negativa del dèficit i del deute, i s'haurà de presentar com a reformista. Però serà un reformisme lampedusià: que alguna cosa canviï perquè tot continuï bàsicament igual. La laberíntica realitat d'interessos creuats que han teixit la política espanyola aquests darrers 35 anys ofega la capacitat de regeneració endògena. I el bloqueig mental davant del sobiranisme català reforça l'autisme d'un sistema polític i mediàtic madrileny, que ni vol ni pot assumir les conseqüències de reconèixer el fet nacional català i la realitat composta de l'Estat.
