Petit observatori
El misteri d'una eterna contemplació
He llegit els diaris habituals, després d'esmorzar, i he arribat a les pàgines de les esqueles. El lector ho comprendrà. Des de fa uns quants anys, entre noms de difunts trobo els d'alguns coneguts, persones que he tractat fa més o menys temps, i amb les quals he tingut una relació directa o indirecta, a vegades pel meu ofici.
I llegint les esqueles, avui, m'he adonat que cap d'elles portava al peu una d'aquelles frases que eren tradicionals: ACS -al cel sia- o EPD -en pau descansi-.
No vull dir que aquestes expressions de desig hagin desaparegut totalment, només observo un fet que em sembla curiós. Absències que són compatibles amb el fet que les esqueles vagin encapçalades per una visible creu cristiana.
«Descansi en pau» és l'expressió literària d'un desig, una metàfora de la mort com a final dels neguits i els tràfecs que ens acompanyen en aquest món. Està molt bé. El que m'agradaria saber és si la creu tan visible que presideix l'esquela és sempre fruit de l'expressa voluntat de la família o un tradicional afegit per part dels diaris.
«Al cel sia» ja no em sembla tan rutinari com el desig del descans. És una expressa manifestació cristiana, la proclamació d'una fe. Segons la doctrina que em van ensenyar, el cel és l'eterna contemplació de Déu, un fet que el gran escriptor Josep Pla, tan amic dels adjectius, qualificaria de formidable i fabulós. «¿Eternament? ¡Què em diu ara!»
Notícies relacionadesQue ningú ho dubti: jo sóc molt respectuós amb les creences religioses.
I crec, naturalment, en el dret de cada u d'imaginar-se el cel a la seva manera. Sobretot tenint en compte que l'existència i la identitat d'uns éssers anomenats àngels em sembla que materialitzen massa l'esperit diví. I em costa creure, ho reconec, que els parents difunts es retrobin al cel. Seria massa que els nou arribats poguessin explicar la vida que fan els seus joves parents a la Terra.
