Anar al contingut

De tan bons, tontos

Joan Cañete Bayle

«Estic farta que la gent es coli amb mi al metro i ningú faci res», es va desfogar Berta Rodríguez, estudiant, en una carta que va encendre de seguida les xarxes socials. Sí, la Berta està farta de pagar el seu bitllet i que altres se n'aprofitin («em sento com una idiota quan compro la meva T-Jove cada tres mesos»). I està farta de la impunitat: «El vigilant d'estació que en teoria hauria d'evitar aquestes situacions o bé està parlant amb alguna persona o bé es troba a l'interior de la cabina fent qui sap què», denuncia.

La Berta no està sola ni en la denúncia ni en l'atipament. Segons va revelar l'oposició municipal el setembre de l'any passat, informes interns de l'Ajuntament de Barcelona estimen que el frau va pujar el 2014 al metro al 4% dels viatgers (313.000 a la setmana) i al bus, al 2,9% (19.000 viatgers). La xifra suposa pèrdues per a TMB de 13 milions d'euros. Això sí, l'atipament i el cabreig dels usuaris que sí que paguen no té preu. «Una vegada vaig intentar evitar que se'n colés un amb mi», escriu Juan Matarredona, comercial, que afegeix: «Quan vaig baixar a l'andana hi havia un guàrdia de seguretat parlant amb unes persones i li vaig assenyalar a l'individu que s'havia colat. Em va respondre: 'Ara no hi puc fer res'. El que es va colar va fer un crit dins del metro per cridar-me l'atenció».

Hem rebut moltes més denúncies. Per exemple, la formulada per Ana Jiménez, estudiant: «Cada setmana faig aproximadament uns 20 viatges en metro . Doncs bé, en la meitat dels casos algú es cola quan jo passo per la porta (…) ¿Què podem fer davant una il·legalitat que ja s'ha convertit en sistema? ¿Hem de ser els mateixos ciutadans els que busquem una solució al problema? ¿Com? ¿No hauria de ser l'ajuntament qui arreglés aquesta situació? Ja és prou car el transport públic perquè, a sobre, hagi de veure com cada dia la gent se salta la norma i queda impune».

Yaiza Torres, dependenta: «Estic farta de sentir allò d''aquesta estació està vigilada per càmeres de videovigilància'. Igual que estic farta de veure vigilants asseguts davant el seu ordinador com si res. Mentre ells estan tan al·lucinats mirant la pantalla, dues persones han saltat els torns i quatre més estan fent xivarri a l'andana sense que ningú els digui absolutament res».

Un tret en comú de les denúncies efectuades per aquests ciutadans farts és la seva queixa que ningú (fent referència a l'autoritat) els escolta, que estan absolutament sols i que a còpia de ser bons, el que en realitat són és tontos. Aquesta sensació va més enllà del metro. La trobem, per exemple, en el debat dels manters («jo pago els meus impostos municipals i estatals, dono feina a dues persones i els costejo la seguretat social, pago el lloguer del local, aigua, llum i tot el que vostès volen cobrar-me, i a canvi ¿què rebo?», va escriure José Luis Posa, comerciant) o en el dels papers de Panamà («tracten la gent de tonta, nècia, babaua», Jordi Martín, dissenyador gràfic). És la mateixa sensació que tenen els pares de nens amb bones notes quan denuncien que els recursos, el temps i els esforços es dediquen a no deixar enrere alumnes conflictius i no a impulsar els que compleixen i prometen, o la que tenen aquells que han pagat la reforma del bany amb IVA quan senten una advocada de l'Estat dir que «el lema Hisenda som tots és només publicitat».

Hi ha moltes realitats, urgències, situacions i problemàtiques socials que sens dubte són de difícil solució i que mereixen que s'hi dediqui atenció i recursos. Però és absolutament injust i perillós per part de les administracions públiques permetre que la majoria de la gent que paga el bitllet del metro, per dir alguna cosa, senti que fer-ho és de tontos. Perquè a ningú li agrada que el tractin com un tonto, de manera que tard o d'hora o deixaran de pagar o bé buscaran qui els escolti.