IDEES
Exigents amb el futur
Ramon Llull, el primer gran hiperbòlic, va idear fa set segles una disputa entre el Pretèrit i el Futur, en la qual, després d’unes molt sucoses i abstruses vicissituds conceptuals, guanya el Pretèrit. El Futur es lamenta davant del Present i l’acusa de la seva derrota: «Si tant m’estimes, Present, ¿per què no m’has ajudat?».
Tornem a ser allà mateix. Mentre abandonem els triomfs del passat i ens prometem un futur immillorable, hem deixat de ser autocrítics amb el present. Encara pitjor, la distància entre el que fem i el que prometem construir arriba al punt de no retorn en termes de credibilitat. Ara que ha mort Xavier Dalfó, l’editor de Canigó, li devem un homenatge, a ell i a tots els que en els anys 70 transitaven els camins de la il·lusió. No els predicaven. S’exigien i exigien que les obres, no tan sols les paraules, s’erigissin en model del país que pretenien. Ara, les coses van a l’inrevés, com intuïa el geni de Llull, el present col·labora a la derrota del futur.
Notícies relacionadesDemostrem-ho amb dos exemples de simulacre institucional: el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA). Si comencéssim a ser, en allò que tan sols depèn de nosaltres, una Suècia del sud o, encara millor, un Quebec d’Europa, els partits vencedors no s’haurien repartit els mitjans públics, com han fet sense el mínim pudor. No ho haurien fet perquè, al món avançat, regeix el principi de Tocqueville: escampar el poder. A l’inrevés d’Espanya, i de la Catalunya independentista, on ningú es refrena les ànsies per concentrar-lo. ¿A qui és deuen els del CAC? Als partits que els han nomenat a través de pactes i transaccions entre ells. No s’entén, en canvi, que callin els independents de Junts pel Sí.
El Parlament es torna a ocupar del CoNCA. O caixa o faixa. Ja que es neguen a importar el model quebequès, és millor que el suprimeixin. Millor que ensarronar els catalans, i la cultura, per tercer cop consecutiu.
