Es busca culpable

Mariano Rajoyar i Pedro Sánchez s'amarren al pal per no naufragar com Ulisses. No volen escoltar els cants de sirena que provenen d'un cor popular unànime: la gent no desitja tornar a les urnes.

¿Per què Rajoy i Sánchez no negocien un pacte viable, és a dir, estable? No és per falta de cultura de pacte (tots estan farts de pactar quan els convé i més de pressa que enlloc d'Europa). Tampoc per incompatibilitat de model econòmic i territorial entre els dos grans partits. És per una qüestió personal. Més ben dit, per dues qüestions personals. Perquè la condició per a la gran coalició és que un dels dos s'estimbi contra les roques. Potser tots dos. Per això, perquè s'hi juguen la vida política, s'amarren, cadascú al seu pal. Per això s'allunyen en comptes de confluir.

Els líders socialistes que defensen el gran pacte amb el PP, sigui declarat o sigui vergonyant, admeten que Rajoy és un obstacle insalvable. Massa corrupció. Massa sofriment de les capes baixes i fins i tot mitjanes de la societat. Però Rajoy no vol fer el pas enrere, i ni Sánchez ni cap dirigent socialista dels que se'l volen carregar ha dit que si el PP es renova i fa propòsit d'esmena, pot ser interlocutor per a un pacte entre els dos grans partits. Al contrari, Sánchez contribueix a blindar Rajoy quan declara que no vol saber res ni d'ell ni del PP, quan repeteix que «no és no», i que amb aquesta dreta res de res. Porta tancada. El mateix Rajoy la podria intentar obrir, o fer-ho veure de cara a la galeria, si oferís de manera solemne i directa la gran coalició a Pedro Sánchez, cosa que fins ara no ha dit.

Ni Sánchez ni cap socialista poden acceptar una coalició a l'europea amb Rajoy com a president del Govern. Però Sánchez, en comptes d'anunciar que podria arribar a una entesa amb el PP si Rajoy se n'anava, es va blindar a si mateix amb un pacte transversal, amb Ciutadans de soci i Podem convocat a fer d'acòlit. És una proposta a la desesperada, un acord contra natura social i territorial per la distància que separa Podem i Ciutadans. Un pacte molt inestable si s'arribés a signar. Ara sembla que Pablo Iglesias i Sánchez s'acosten, però és de témer que es tracti d'una maniobra conjunta per passar la culpa del desacord a Albert Rivera. L'altra majoria aritmètica, amb PSOE, Podem i perifèrics independentistes, és indigerible per a Madrid. És realista descartar-la encara que la preferim. Sánchez no pot anar per aquí. Ha fet una aposta per salvar-se, no per governar un país com Espanya. Una aposta d'últim recurs que no fóra ben vista en altres democràcies. Si a Sánchez li surt bé la maniobra i finalment és investit, tindrem una legislatura inestable i sense rumb. Però ell ja haurà aconseguit el seu propòsit, que és arribar al capdamunt. Després, ja improvisarem. Un funàmbul al poder té més ressorts i palanques per aguantar-se que un equilibrista al circ.

Però suposem que fracassa la quadratura del triangle (PSOE més Podem més Ciutadans en representació pròpia i del PP). Suposem que Pablo Iglesias es continua negant a votar a favor del pacte Sánchez-Rivera amb una molt clamorosa abstenció. Suposem que Rivera es nega a propiciar un acord entre PSOE i Podem. Suposem que Rajoy no fa el pas enrere. ¿Foren inevitables les eleccions? No encara. En els últims dies, i en queden 30, imperaran els nervis, es multiplicaran els cants de sirena, hi haurà mil iniciatives i declaracions a favor del gran pacte. Tothom parlarà, tothom proposarà, tothom tindrà la fórmula. Però si Rajoy aguanta, i en cas contrari, si Sánchez no demana o accepta el cap del president per negociar un acord PP-PSOE, el 25-J tornarem a les urnes. Des del primer moment, els quatre líders han parlat i actuat en tot moment tenint en compte l'escenari de repetició electoral.

Qui busqui un culpable de la situació actual en trobarà tres. Que no acusin Pablo Iglesias ni Albert Rivera, perquè són incompatibles per la seva ideologia. Els culpables es diuen Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Potser és més culpable Rajoy, no per haver guanyat les eleccions sinó per renunciar a la iniciativa i a l'agenda, però que cadascú les reparteixi com vulgui. ¿I el tercer culpable? Les urnes, és a dir, el poble, que va votar pel canvi de manera insuficient i confusa.

Notícies relacionades

A la mateixa trinxera

L’opa esgota els terminis

Si tenim noves eleccions, si torna a guanyar el PP encara que perdi uns quants diputats i el PSOE és un cop més imprescindible per garantir una majoria estable, tindrem gran coalició, amb Rajoy més que amarrat al pal i amb Pedro Sánchez marejat.

Mentrestant, el Govern sense governar i el Parlament sense legislar. ¿Fan vaga de zel els polítics? N'hi ha dos que sí.