La gran aposta

Coincidint amb l'entrega de l'Oscar al millor guió adaptat a la pel·lícula La gran apuesta, dos fets m'han col·locat recentment davant una evidència. El primer, un contacte amb els responsables de l'associació de perjudicats d'Afinsa, ASAFFO. El segon, el martelleig matutí diari a la ràdio d'un cronista polític de llarg recorregut que alaba les excel·lències de Bankia per tornar als minoristes l'import complet de la inversió fallida. L'evidència és l'alta volatilitat de les inversions de la classe mitjana.

Afinsa era una empresa d'inversió col·lectiva basada en la filatèlia. Va ser intervinguda el 2006 com a conseqüència d'un forat financer de 2.000 milions d'euros. Des d'aleshores, més de 400.000 perjudicats esperen que la justícia els ajudi a recuperar una part dels diners dipositats. La crisi que es va obrir en canal pocs mesos després va deixar gran part dels 4.000 treballadors a la recerca d'una feina impossible; algun es va poder acollir al concurs de creditors de persona física, a l'espera de millors temps per aixecar el cap.

Els jutges s'han pres el seu temps per dilucidar si es tractava de pura captació d'estalvi o de contraprestació de contracte bilateral de compra i venda de segells. Si fos la segona opció, la responsabilitat patrimonial recauria en l'Estat per falta de control. Algunes sentències justifiquen aquesta responsabilitat, però el Tribunal Suprem va qualificar la relació de mercantil el desembre del 2010, cosa que l'eximeix de tot compromís. Tot i que el mandat del jutge en el seu moment va ser salvaguardar els drets de tercers i la viabilitat de l'empresa, ni els tercers han cobrat un duro ni es posa en valor la filatèlia existent per recuperar alguna cosa. Els dos grans partits han utilitzat el tema com a arma llancívola, segons estiguessin al poder o a l'oposició. El Tribunal Europeu d'Estrasburg va rebre el cas l'any passat. Aquesta és l'última esperança per a molts que van perdre el nord i els estalvis.

Bankia és un cas diferent. El 2011 era una caixa d'estalvis fruit de la fusió de diverses auspiciada pel partit al poder. La seva salvació va requerir un rescat de més de 20.000 milions d'euros. Al revelar-se l'estreta relació entre el malbaratament i la corrupció de molts directius, pertanyents a l'establishment polític, i el fracàs de l'entitat, Bankia ha aparegut amb molta més virulència que Afinsa davant l'opinió pública. Diversos elements s'han unit perquè, les últimes setmanes, l'entitat financera hagi decidit reintegrar la inversió efectuada pels accionistes minoritaris: des del primer moment, el mig milió d'afectats ha mantingut viva la protesta al carrer; nombrosos despatxos d'advocats s'han ofert a risc per defensar-los, amb èxit palmari als tribunals; i personalitats rellevants han sigut processades i, d'entrada, estan complint pena de telediari. La proximitat de les eleccions generals va propiciar l'oportunitat de la devolució.

Extrec dues frases del llibre de Michael Lewis que ha donat peu a l'Oscar: «Ho faré, però només després que m'expliqui com em fotrà. El venedor li va aclarir com el pensava fotre. I Danny va fer la transacció». «¿Quines són les probabilitats que la gent prengui decisions intel·ligents sobre els diners si resulta que no necessita prendre-les perquè es pot enriquir prenent decisions tontes?». L'entrellat de La gran apuesta consisteix a posar en circulació productes financers

-subprimes, bons porqueria, pisos, cotxes, hipoteques, accions…-. Convenientment empaquetats, es busca els estalviadors amb menys cultura financera mentre s'enriqueix el circuit dels llestos. És veritat que hi ha una frontera: el que ven, ofereix; i el que compra, assenteix. A ningú se li va posar una pistola al pit per adquirir segells d'Afinsa o accions de Bankia. Però l'argumentari de venda, en els dos casos -i en la majoria, de les matildes a la crisi de les subprimes-, està trufat de mitges veritats i moltes mentides que tots volen creure's. La minimització del risc per part del venedor i l'avidesa de rendibilitat del comprador són dues cares de la mateixa moneda. Per això, la fórmula consisteix en baixa informació i alta publicitació. A Bankia, l'entitat ha cedit per no perjudicar més la imatge de la institució; a Afinsa, deu anys després s'està a l'espera que l'Estat sufragui les pèrdues.

Es confirma així l'evidència inicial. La inversió realitzada per les classes mitjanes que han pogut estalviar uns quants diners adquireix un alt grau de volatilitat. I, al final, si surt malament, cosa que passa amb massa freqüència, l'Estat

Notícies relacionades

Urgeix aturar la corrupció

Acomiadi’s a temps

-és a dir, tots, una altra vegada- es converteix en l'últim recurs per socialitzar les pèrdues.

Catedràtic d'Esade Business & Law School.