LA CLAU
De Podem a Puc
undefined31852933 madrid 16 11 2015 pablo iglesias e igo erre160318160442
La frescor de Podem s’ha consumit en la calç viva del primer intent d’investidura des que està al Congrés dels Diputats. La poció màgica va funcionar per cohesionar en un paraigua polític els joves de l’esquerra defraudada amb Zapatero i expulsada de la Izquierda Unida de Cayo Lara; els desvalguts de la crisi; els anticapitalistes i els socialdemòcrates farts de la corrupció del PSOE o del seu federalisme inoperant. El còctel es va forjar amb un bon domini de les tècniques de comunicació política al voltant de l’hiperlideratge de Pablo Iglesias. Es va tractar d’un gran joc de paraules: les coalicions eren confluències; les agrupacions eren cercles; els congressos, assemblees i al comitè central li van dir Consell Ciutadà. Mentre tot això passava, els vells marxistes ortodoxos seguien la vella màxima del comte de Romanones: «Vostès facin les lleis, que jo ja faré els reglaments». Errejón recorria Espanya buscant confluències entre socialdemòcrates i anticapitalistes perifèrics fins a sumar 69 diputats, mentre Iglesias i Monedero es feien un reglament a mida. I aquest dimarts l’encanteri es va desfer com el sucre en el cafè calent. Resulta que en el partit de l’assemblea permanent el secretari general pot fulminar el secretari d’organització sense ni tan sols comunicar-ho –no ja votar-ho– en la resta de l’executiva. El somni es va tornar malson. Iglesias va interposar la seva cap de gabinet entre ell i aquelles càmeres de televisió amb les quals mantenia un idil·li permanent. Els petons es van transmutar en cops de puny i Errejón encara no és prou cínic per donar la cara davant la magnitud del toc d’advertència.
Una mala notícia
La premsa de la dreta corrupta fa llenya de l’arbre caigut mentre els capos del PSOE veuen l’oportunitat de tornar a patrimonialitzar l’esquerra sense passar per la presó. Per a la ciutadania, l’enfonsament de Podem és una molt mala notícia. Per a alguns es perd l’última oportunitat de redimir el sistema sense destruir-lo o l’última esperança de sortir del pou. Per a bastants significa abandonar la política i tornar a la trinxera dels moviments socials.
