Sota el volcà

Els darrers dies de març de 1944 van ser devastadors per al 340th Bombardment Group de l'exèrcit de l'aire estatunidenc destacat a Nàpols. En poques hores, van perdre 88 bombarders B-25 Mitchell. Ni un de sol va ser abatut per foc enemic. Van ser destruïts en terra per les cendres incandescents del Vesuvi, que el dia de Sant Josep havia començat la seva més violenta erupció del segle XX. No era la primera de la seva història. La més violenta i famosa fou la de l'any 79, la que sepultà en pocs minuts Pompeia i Herculà. Itàlia és terra de volcans.

A nosaltres, les erupcions o els terratrèmols violents no ens posen l'ai al cor perquè són coses que passen en altres llocs. Els considerem exotismes més aviat curiosos. Tanmateix, comencem a preocupar-nos en saber-ne l'abast a través de la premsa o per raó dels inconvenients que, esporàdicament, causen a la navegació aèria. Aquest fou el sonadíssim cas, l'abril de 2010, del tancament de l'espai aeri nord-europeu degut a l'erupció del volcà islandès Eyjafjalla. Van ser cancel·lats més de 20.000 vols. Un immens núvol de tefres, materials volcànics molt fins, omplí dilatats i canviants volums atmosfèrics, cosa que hauria pogut aturar els motors dels avions. Molts se'n sorprengueren: tanta cendra pot escopir un volcà?

En els volcans de tipus hawaià o estrombolià predomina la lava que s'escola fluïdament, però els volcans vesuvians o plinians, els peleans i els vulcanians a més de lava erupten grans quantitats de gasos i piroclasts, és a dir materials sòlids prou lleugers per ser arrossegats atmosfera amunt. Els piroclasts més pesants, les bombes i el lapilli (cendra grollera), precipiten a poca distància del cràter, però els més lleugers, les tefres (cendres fines), romanen molts dies en suspensió i poden ser arrossegats a molts quilòmetres de distància. Són aquestes tefres les causants dels problemes a l'aviació. I de la devastació d'àrees tan extenses que ni arriben a veure l'erupció, tot i patir-la.

Justament acaben de ser publicats a la revista Nature Scientific Reports els resultats d'una recerca duta a terme per un equip de físics i vulcanòlegs de l'Istituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia de Nàpols i del Barcelona Supercomputing Center, a propòsit del núvol de tefres emès per l'erupció més gran haguda a Europa en els darrers 200.000 anys. Va tenir lloc fa 39.000 anys, prop de l'actual Nàpols, i va generar dipòsits de caiguda disseminats en una àrea de tres milions de quilòmetres quadrats, estesa des del sud d'Itàlia, Grècia i els Balcans fins al Kazakhstan. S'ha determinat que aquesta fantàstica erupció, que envià piroclasts fins a 44 quilòmetres d'altura, dispersà més de 200 km3 de cendres, un volum equivalent a 100.000 estadis del Barça plens fins dalt... La deposició d'aquesta immensa quantitat de tefres, amb gruixos de fins a 10 cm, anorreà la vegetació i creà un immens desert temporal. Però malgrat la violència momentània del fenomen, el pas dels anys esborrà la memòria aparent de la maltempsada, com passa sempre amb les erupcions.

Notícies relacionades

Atacar sense acusar abans

¿Aznar no era un home d’Estat?

La recerca acabada de publicar ha permès d'aquilatar-ne les dimensions i ha aportat una mica de llum a l'envitricollat tema de la dispersió de la nostra espècie pel continent europeu. L'espai d'oportunitat obert per les terres recolonitzades per la vegetació després de l'erupció frenà el progrés d'Homo sapiens en la seva migració d'Àfrica cap al sud-oest europeu. Això potser explicaria que els humans neandertals, originaris d'Europa, sobrevisquessin 5.000 anys més a la península Ibèrica que a la resta del continent. La nostra espècie va anar eliminant els neandertals, però l'erupció de la Campània l'entretingué una colla de segles a l'est dels Alps. Això vol dir que els volcans i els humans han tingut una relació estreta des de sempre, lluny de l'anecdòtica percepció que puguem tenir-ne.

Malcolm Lowry va titular Sota el volcà la seva novel·la sobre un cònsol britànic que vivia a Quauhnahuac (Cuernavaca) als anys trenta del segle passat, perquè la ciutat en què transcorre l'acció és a tocar del Popocatépetl i de l'Iztaccíhuatl. Milions d'humans viuen al peu de volcans perquè les terres d'origen volcànic són molt fèrtils. Com hem vist, la tradició ve de molt lluny, dels orígens mateixos de la nostra espècie. Altrament, els episodis volcànics deuen haver tingut un paper més important que no ens pensàvem en molts processos ecosistèmics: són d'una contundència extrema, per via atmosfèrica afecten àrees molt dilatades i provoquen alteracions meteorològiques amb conseqüències climàtiques. L'escassa consciència del risc i l'avidesa pels sòls fèrtils atrauen els humans cap als volcans, baldament ara també ens amarguin els viatges amb avió. La Terra dista molt de ser una roca apagada. Continuarem vivint eruptivament, em temo...