Dues mirades
3,1415926...
Al llegir el dossier que ahir publicava EL PERIÓDICO sobre el número Pi, vaig recordar alguns llibres de la biblioteca del meu pare. Eren un divertimento per a qui, sense saber de matemàtiques, percebia que amagaven no només un llenguatge secret, sinó tot un món de descobriments i alegries intel·lectuals. Recordo sobretot un volum de Martin Gardner anomenat Matemática para divertirse, en què hi havia enigmes lògics, reptes mentals. El que el meu pare hi trobava s'assembla al que diu la investigadora Isabel Fernández: «Quan llegeixo una demostració és com si mirés un quadro: hi veig bellesa, elegància, simplicitat».
A l'escola, no sé si vaig descobrir la bellesa, però sí que hi vaig trobar el rigor. Ben mirat, devien ser la mateixa cosa. Tenia un professor -li dèiem el mamut, per la seva colossal còrpora - que mirava els alumnes amb la distància de qui observa el món des de la talaia de les integrals que l'expliquen.
Fa poc, n'he conegut un altre. Es diu Josep Rius, és de Sant Feliu de Guíxols i fa anys que ensenya polígons, trigonometria, funcions algebraiques i geometria no euclidiana. L'he sentit parlar de l'espai i dels punts que s'hi encreuen amb un tal entusiasme, que hi he vist, també, l'home extasiat davant d'un quadre. Perquè l'entén, perquè hi percep la bellesa del rigor i el rigor que exigeix la bellesa. I perquè, sobretot, sap transmetre l'emoció regular del número Pi.
