Els cabells de moda: màxims o mínims

Tinc la impressió que els homes barcelonins són cada vegada més peluts. Admeto que és una generalització molt exagerada. «Peluts» és la manera popular de dir, ara que cada dia em sorprèn veure la creixent presència al carrer de nois, homes adults i vells que s'han deixat sobre la pell alguna forma de manifestació capil·lar. El mostrari és molt ric en matisos. Els antics bigotis tímids, limitats a una ratlleta de pèl sobre els llavis -que quan jo era jove duien molts militars i alguns ciutadans dandis-, em sembla que estan en decadència. Ara mateix, més que la presumida insinuació de pèl, prospera una franca i potent exhibició.

Hi ha polítics amb notables bigotis, en competència amb artistes i intel·lectuals, però els ciutadans que més admiro són els qui es deixen un bigoti i barba, dues zones de pilositat que s'uneixen i enquadren perfectament els llavis. Sempre he pensat que s'ha de tenir un meritori domini de la mà per encertar la ranura de la boca, convertida en una estreta bústia de correus.

Naturalment, hi ha els homes respectuosos amb la voluntat capil·lar que accepten la lliure creixença de la massa peluda. Al capdavall, els patriarques bíblics es feien respectar amb unes barbes imponents.

Sembla que ens anem fent extremistes en qüestió de cabellera. Tan llarga com sigui possible o el cap rapat. No sé si és una actual manifestació del radicalisme polític: «O tot o res».

Notícies relacionades

Ferraz, la Moncloa i l’UCO

Una opa amb més transparència

Ahir vaig sortir a passejar i vaig dedicar-me -d'una manera estrictament professional- a observar totes les noies que trobava. Les que devien tenir de quinze anys cap amunt. El resultat va ser que de les catorze noies que van passar, una dotzena devien tenir una cabellera que els arribava més avall de la cintura.

No una mata de cabells, sinó una autèntica cascada. Mai havia vist tantes dones que movessin tan repetidament el cap per fer voleiar la seducció.