Davant el canvi de nom del saló de plens de l'Ajuntament de BCN
En defensa de la Reina Regent
La visita de Maria Cristina, viuda d'Alfons XII, durant l'Exposició del 1888 va tenir un gran significat
El primer consistori barceloní després de la dictadura va tornar el nom a molts carrers i places que el franquisme havia usurpat. Des d’aleshores s’han anat incorporant nous referents culturals, socials i polítics a l’espai públic. A diferència de Madrid, Barcelona es va anticipar als continguts de la llei de memòria històrica dècades abans que aquesta s’aprovés el 2007. Ada Colau va arribar a l’alcaldia amb la voluntat de revisar el nomenclàtor i portar a terme un pla de memòria històrica. Però com que representa una esquerra que pateix adamisme, és a dir, creu que la història comença amb ella, i actua de manera sectària, l’equip de Barcelona en Comú ha decidit que la ciutat, encara que lliure de referències franquistes, pateix en canvi un excés de símbols monàrquics.
A la dotzena de carrers, passatges, places i avingudes que porten el nom d’algun integrant de la dinastia Borbó, el canvi dels quals s’està estudiant, s’afegeix ara l’espai on se celebren els plens de l’Ajuntament: el saló de la Reina Regent. El primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, ha fet explícit el desig de modificar la denominació d’aquesta sala perquè, segons ell, «ni es justifica democràticament ni hi ha tampoc un vincle especial» entre Barcelona i Maria Cristina d’Habsburg-Lorena, viuda d’Alfons XII, i regent d’Espanya entre el 1885 i el 1902. Doncs bé, afirmar la primera cosa és una bajanada. Que aquest nom no s’hagi votat mai no és una excepció. Passa el mateix amb la resta dels espais històrics de la Casa de la Ciutat. I pel que fa a la segona cosa, només es pot sostenir des de la ignorància.
El saló de la Reina Regent, construït el 1860 per albergar la sala de reunions del consistori, es designa així per raons que ens remeten a un context històric imprescindible per a la nostra memòria col·lectiva. Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’edifici de l’Ajuntament es va remodelar fins a convertir-se en un palau reial per acollir l’estada de la reina regent i del seu fill, encara petit, Alfons XIII. Aquesta sala consistorial de forma ovalada, que encara no s’havia acabat, es va habilitar com a menjador. El nom de saló de la Reina Regent l’hi va acabar donant l’apreciable pintura de Francesc Masriera de Maria Cristina amb el nen, que presideix aquest espai. Colau faria malament d’amputar tota aquesta memòria històrica pel desig de guanyar un titular o abanderar un discurs contra la monarquia.
Més enllà de l’anècdota que el saló fes de menjador, la figura de Maria Cristina d’Habsburg-Lorena mereix ser respectada. Durant la seva regència va visitar en diverses ocasions la ciutat i el fet de ser descendent directa del famós arxiduc Carles d’Àustria es va vestir de gran significació. La intel·lectualitat catalana va voler veure una espècie de reconciliació entre la dinastia dels Àustries i els Borbons, enfrontades en la guerra de successió per la corona espanyola a principis del segle XVIII, i que tant va marcar la història de Barcelona el 1714. La visita de la Reina durant l’exposició, ubicada precisament sobre la fortalesa repressiva de la Ciutadella, va ser l’esdeveniment més celebrat el 1888. Les cròniques periodístiques descriuen l’entusiasme desbordant amb què les institucions de la ciutat i els barcelonins es van preparar per rebre la família reial. La regent va assistir a incomptables festes i actes, va visitar molts altres llocs de Catalunya, i va inaugurar el famós monument a Cristòfor Colom al final de la Rambla.
L’Exposició va ser un gran èxit que va marcar una nova etapa de desenvolupament, i un aparador perquè Espanya recuperés prestigi internacional. Després d’un segle XIX marcat per guerres civils i pronunciaments, el sistema de parlamentarisme liberal de la restauració es va establir sota la regència de Maria Cristina. No és menor el fet que s’aprovés el sufragi universal. La conflictiva Catalunya es va convertir gràcies al seu impuls industrial i comercial en un referent per a tot Espanya. I Barcelona es va projectar com una ciutat cosmopolita i emprenedora.
La monarquia no va girar l’esquena, sinó que va recolzar, les iniciatives de l’alcalde Francesc Rius i Taulet per arrelar-se com a institució i estendre el sentiment d’unitat nacional. Una dècada més tard, la pèrdua de les últimes colònies va marcar una severa inflexió en aquest optimisme. En comptes d’amputar la memòria de la Reina Regent, suggereixo a Colau que recuperi la bellíssima placa neoclàssica de Celdoni Guixà que ha estat ininterrompudament a la façana de l’Ajuntament durant 173 anys. Celebrava la constitució progressista del 1837 i donava nom a la plaça, que no sempre s’ha anomenat de Sant Jaume. Aquella constitució consagrava importants llibertats, va sobreviure a la dictadura franquista, però va ser arrencada per Xavier Trias en un arravatament separatista.
