L'emotiva companyia de la música

Si demanés al lector que opinés sobre quina cosa m’agradaria saber fer, probablement no ho encertaria. La meva resposta seria: saber tocar el piano.

    Quan estic a casa d’un amic on hi ha un piano em resulta molt difícil resistir la temptació, en algun moment, d’acostar-me al piano i teclejar dos o tres acords. És un gest que, en una primera vista, desperta sorpresa. «Ah, no m’imaginava que sabessis tocar el piano».

    Aquells dos a tres acords, senzillament correctes, havien servit per poder enganyar els qui m’havien convidat. «M’has deixat ben parat, no m’ho esperava». I, naturalment, de seguida es produïa la petició: «Toca alguna cosa...» I com que no sóc capaç de tocar cap cosa, ni he estudiat solfeig, ni, evidentment, sé tocar el piano, es produeixen uns instants de desconcert.

    «No et facis pregar, home!» Com si jo m’hi resistís per timidesa. «Però si tu vas fer cançons, en temps dels Setze Jutges». Sí, ho confesso, però no sabia posar les notes en una partitura. Jo em limitava a improvisar una melodia i el mestre i amic Burrull les transcrivia en un paper pautat. El meu instint musical –reconec que el tinc– em serveix per passar-m’ho molt bé quan escolto algú que sap interpretar una par­titura. 

    Sempre recordaré els feliços moments que vaig viure en un hotel de Frankfurt, on un pianista feia música en una sala. Jo era l’únic client que l’escoltava, assegut en un sofà. I si sóc a l’hotel Almadrava de Roses, a l’estiu, no em perdo les interpretacions, els dijous, d’un excel·lent tercet.

Notícies relacionades

De la normalitat

La dama de coure de CCOO

    No sóc un musicòfil militant. Sóc una persona a la qual la música fa una emotiva companyia, algú que se sent més viu si està acompanyat per ritmes i melodies. Ben mirat, ¿què és la vida sinó una melodia i un ritme?

    Sí, la música com a companyia. Un estímul per a una respiració tranquil·la.