La roda
De salvavides a 'matavides'
Cada any, després del culebró dels premis Gaudí i Goya, jo espero amb ganes els premis Plagiarius. Són més veterans -ja que es donen a Frankfurt des del 1977-, però gairebé ningú els coneix. No tenen glamur. I ningú puja a recollir-los. Es tracta d'un antipremi que avergonyeix els principals falsificadors de productes d'arreu del món. Sempre arrasen els xinesos, encara que a vegades hi ha sorpreses i és el taller de la cantonada el que afusella impunement. Fa pocs anys va guanyar la còpia d'un fanal de Beth Galí per a Santa & Cole fabricada a mansalva a Qatar. Però aquest any m'he endut una decepció, estava convençut que el màxim guardó seria per al taller turc d'Eslirna que confecciona armilles falses, que ha ajudat a ofegar tantes persones últimament. No se'm pot ocórrer cap altre producte que s'ho mereixi més. Per això, al veure que els premiats d'aquesta edició eren unes simples ulleres, un tancament de porta i un set per fer creps, m'he desil·lusionat.
S'ha de reconèixer que falsificar un salvavides perquè passi de salvar a enfonsar vides és el despropòsit màxim. Ja sabem que el fàcil d'obrir, també ens enganya, però només et talla, no et mata.
Notícies relacionadesUns desgraciats criminals es dedicaven a farcir la lona amb draps o plàstic que s'amaraven d'aigua i feien augmentar el pes de l'armilla. Els costava un euro i els revenien a vuit, quan els del mercat en valen 30. I al damunt, eren dues menors sirianes les que confeccionaven la ratera mortal per als seus compatriotes desesperats. Ai Wewei ha recollit 14.000 salvavides de les platges de Lesbos i ha forrat les columnes de la seu de la Berlinale, on de nou el glamur cinematogràfic donarà els seus guardons.
Copiar un Chanel i que un manter el vengui pot estar malament, però jugar amb la vida és infame. La cobdícia humana no té límits. Per això ens els hem de posar. No els salvavides, els límits.
