Ocellets i ocellots
De sobte, sobre la taula de novetats d’una llibreria, caço al vol tres llibres que porten ocells al títol. En un parell de minuts, en picotejo tres més. I una estona després, sense abandonar les novetats, ja en tinc una dotzena, com els ous, i adverteixo que n’hi ha d’altres que planen posar-se de seguida sobre les meves mans. Li pregunto al llibreter si té afició a l’ornitologia, però em deixa anar que el millor per veure si en això nia algun patró és passar per caixa. Com que no sol plomar-me, accepto, pago de seguida i em tanco a la gàbia a esbrinar si acabo de fer el passerell o no.
El primer que desplega les ales al meu menjador és 'Els consells del colom', de Stephen Kelman (Proa/Salamandra), que amb la seva cita inaugural –«Més m’estimo aprendre a cantar d’un sol ocell que ensenyar deu mil estrelles a no ballar», E. E. Cummings dixit– ja en justifica la compra. Fidel a la coincidència columbòfila, el poso al costat de 'Las alas de la paloma', del centenari Henry James (nova traducció a Alba), i al costat del trencalòs de la temporada, el colossal 'H de halcón' de Helen Macdonald (Ático de los Libros), per animar-me després amb el personal 'Els ocells', de Víctor Garcia Tur (Empúries; llegeixin la crítica de Vicenç Pagès i corrin a buscar-lo); el corrosiu 'Pájaros quemados', de Juan Bas (Alrevès), clau en la bandada del BCNegra; l’autobiogràfic 'El grito de la gaviota', d’Emmanuelle Laborit (Seix Barral); el també poderós en veu 'El crit de l’ocell domèstic', de Maksim Óssipov (grans contes en català i castellà, Club Editor)... I, més indirectes, històrics i viatgers, 'El canto del cisne', de John Galsworthy (Reino de Cordelia); 'El dia que vaig aprendre a volar', de Stefanie Kremser (Edicions de 1984); 'El vol de l’oreneta', de David Cirici (premi Vaixell de Vapor, Cruïlla); 'La merla blava', de Maria Carme Roca («sobre el 1715», Bridge); i els infantils de Ramon Besora a Nandibú, Marc Brocal i Amélie Billon a Mamut i Pat Hutchins a Kalandraka.
Saturat per tant de títol, de sobte sento grallar un corb, o potser és el ressò llevantí d’una au blanca dins del seu logo blau. Només si fossin Poe o Pasolini seria feliç de veure PP al seu títol.
