Anar al contingut

Ocellets i ocellots

Ricard Ruiz Garzón

De sobte, sobre la taula de novetats d’una llibreria, caço al vol tres llibres que porten ocells al títol. En un parell de minuts, en picotejo tres més. I una estona després, sense abandonar les novetats, ja en tinc una dotzena, com els ous, i adverteixo que n’hi ha d’altres que planen posar-se de seguida sobre les meves mans. Li pregunto al llibreter si té afició a l’ornitologia, però em deixa anar que el millor per veure si en això nia algun patró és passar per caixa. Com que no sol plomar-me, accepto, pago de seguida i em tanco a la gàbia a esbrinar si acabo de fer el passerell o no.

El primer que desplega les ales al meu menjador és 'Els consells del colom', de Stephen Kelman (Proa/Salamandra), que amb la seva cita inaugural –«Més m’estimo aprendre a cantar d’un sol ocell que ensenyar deu mil estrelles a no ballar», E. E. Cummings dixit– ja en justifica la compra. Fidel a la coincidència columbòfila, el poso al costat de 'Las alas de la paloma', del centenari Henry James (nova traducció a Alba), i al costat del trencalòs de la temporada, el colossal 'H de halcón' de Helen Macdonald (Ático de los Libros), per animar-me després amb el personal 'Els ocells', de Víctor Garcia Tur  (Empúries; llegeixin la crítica de Vicenç Pagès i corrin a buscar-lo); el corrosiu 'Pájaros quemados', de Juan Bas (Alrevès), clau en la bandada del BCNegra; l’autobiogràfic 'El grito de la gaviota', d’Emmanuelle Laborit (Seix Barral); el també poderós en veu 'El crit de l’ocell domèstic', de Maksim Óssipov (grans contes en català i castellà, Club Editor)... I, més indirectes, històrics i viatgers, 'El canto del cisne', de John Galsworthy (Reino de Cordelia); 'El dia que vaig aprendre a volar', de Stefanie Kremser (Edicions de 1984); 'El vol de l’oreneta', de David Cirici (premi Vaixell de Vapor, Cruïlla); 'La merla blava', de Maria Carme Roca («sobre el 1715», Bridge); i els infantils de Ramon Besora a Nandibú, Marc Brocal i Amélie Billon a Mamut i Pat Hutchins a Kalandraka.

Saturat per tant de títol, de sobte sento grallar un corb, o potser és el ressò llevantí d’una au blanca dins del seu logo blau. Només si fossin Poe o Pasolini seria feliç de veure PP al seu títol.