Un flaix i adéu

La mort de Black, en un anodí accident automobilístic a Irlanda, m’ha fet pensar una vegada més en tots aquells músics que només assoleixen l’èxit un cop en la seva vida i després es retiren, es moren o segueixen gravant discos que ningú compra. One hit wonders, en diuen els anglosaxons. Alguns, com el mateix Black i el seu Wonderful life, són de manual: ¿algú ha escoltat una cançó de The Knack o de Katrina and the Waves que no sigui, respectivament, My Sharona i Walking on sunshine?

Tots tenim els nostres one hit wonders favorits. Jo adoro Jona Lewie, que el 1977 va publicar un elapé lluminós, On the other hand there is a fist (A l’altra mà hi ha un puny), després un single fantàstic, You’ll always find me in the kitchen at parties (A les festes, sempre em trobareu a la cuina) i després pràcticament res. Segueixo sense entendre per què no va triomfar, però a mi em va alegrar molt la vida en el seu moment.

Notícies relacionades

El fantasma de Gaza

Trump contra la Granota Gustau

També em va fer companyia el 1982 el meu one hit wonder preferit de tots els temps, l’irlandès Trevor Herion. La publicació del seu primer single em va coincidir amb un desengany amorós amb una banda sonora que va ser la seva cançó Kiss of no return, un melodrama tremebund, deutor del millor Bryan Ferry, que no vaig parar fins a ratllar de tant escoltar-lo. El cert és que Kiss of no return –no sé gaire bé per què, però sempre em queia una llàgrima quan l’home arribava a We’ll meet in Paris in the spring– només va ser un èxit a casa meva i que l’elapé subsegüent, Beauty life, no només no el va comprar ningú, sinó que a més no va arribar a publicar-se a Espanya, mai l’he escoltat i mai s’ha reeditat al Regne Unit, així que les meves possibilitats d’aconseguir-lo són pràcticament nul·les.

Trevor Herion va encaixar molt malament el seu fracàs comercial, que va contribuir poderosament a incrementar uns problemes mentals que l’enfonsaven amb freqüència en la depressió. M’hauria agradat dir-li que el seu Kiss of no return m’havia aportat consol en un moment de tristesa, però mai ho vaig fer i ara ja és tard: el pobre Trevor, el meu one hit wonder favorit, es va suïcidar el 1988.