El vell i el nou

En només seixanta segons mor el vell, el 2015, i sorgeix el nou, el 2016. Una vegada més el convencionalisme amaga les paradoxes de l'existència humana que comença a morir el dia que neix i que celebra el pas del temps amb una barreja de nostàlgia i esperança, tant il·lusòria l'una com l'altra. La convenció ens porta a repudiar el que és immediatament vell i anhelar el que és instantàniament nou. El present només existeix als diaris, va escriure el gran Lorenzo Gomis. I els diaris, al digitalitzar-se, s'han tornat instantanis, com el Nescafé. De manera que ens hem quedat sense present, atordits per la novetat que fa vell el que acaba de néixer.

No és fàcil sentenciar l'any 2015. La cosa, com sempre, anirà per barris. Per a alguns haurà sigut el millor any de la seva vida, per a altres el pitjor, per a la majoria haurà sigut un més i per a uns quants, haurà sigut l'últim. El temps relativitza els nostres principis més petris i els nostres ànims presumptament inalterables. Quan pensem que ha arribat el millor, alguna cosa inesperada ho supera. I quan lamentem estar vivint el pitjor, una desgràcia ens converteix en nostàlgics del mal anterior.

L'emergència del 'vintage'

Notícies relacionades

El Jaguar del corruptor

Hi ha solució davant l’ocupació il·legal

En aquest món sense present, el que és vell i el que és nou resulta encara més paradoxal. Disfrutem de les últimes novetats tecnològiques en el nostre oci mentre maleïm les innovacions que ens canvien la vida professional. Alabem les màquines que ens emancipen de vells senyors feudals mentre critiquem que s'alliberin els que teníem subjugats.

Finalment, la lluita pel que és nou i el que és vell ha arribat també a l'arena política. El clan dels Pujol al jutjat per blanqueig i la CUP jugant a daus amb la sort del seu successor. Una baronessa tenyida de vermell obrint pas a un altre Govern de Rajoy mentre els emergents especulen amb unes noves eleccions amb la vista posada en els sondejos i en les cadires que tenen o tindrien. La ressaca d'Any Nou a ritme de vals vienès ens dispara la nostàlgia per la serenitat del que és vell. Llàstima que no ho valorem fins que adquireix la categoria de vintage.