El país que temia ser Dinamarca
Va ser un dels mantres de la campanya. Tots volien ser com Dinamarca. Ho anhelaven amb tant d'afany que fins i tot se la tiraven al cap entre si. S'havia de triar, o viure a gust com danesos o patir com veneçolans. Tots desitgem la seva sanitat, la seva educació o aquella vida política tan plural on ningú passa del 30% del vot i on buscar la negociació i l'acord representa la normalitat.
Tot allò danès ens semblava a tots tan bé que la verdadera sorpresa de la nit electoral ha sigut que, ara que som com Dinamarca i la nostra política sembla un episodi de la sèrie Borgen, ens fa pànic. Ara que ningú suma la majoria i es necessita l'acord de molts per governar, ens sembla malament. On abans vèiem un exemple de democràcia ara només apreciem ingovernabilitat. Espanta tant, que molts ja clamen per eleccions anticipades. Imaginin-se si a Dinamarca s'ho prenguessin tan a la tremenda. S'haurien passat els últims 50 anys votant.
Triomf de la política
La política emergeix com la gran triomfadora de la nit electoral i aquesta és la bona notícia. S'ha acabat manar per decret. S'ha acabat l'ordeno y mando perquè no hi ha cap altra opció. Adéu a protegir els nostres. Adéu al plasma i a no donar explicacions. Qui pretengui governar haurà de sumar fins a l'últim suport, construir acords, explicar-se i rendir comptes. Si això és inestabilitat, benvinguda sigui.
El Partit Popular ha obtingut un mal resultat. Comparat amb les seves expectatives, gairebé una derrota. Però Mariano Rajoy ha sigut el més votat i això el col·loca en la millor posició per formar govern. Contràriament al que sembla té bastantes probabilitats d'aconseguir-ho. Si no ho aconsegueix el PP forçarà el seu segon millor escenari: unes eleccions anticipades en què convocaria l'electorat conservador en nom de la governabilitat.
Ciutadans i Albert Rivera tenen escàs marge de maniobra. Només poden facilitar la investidura de Rajoy. Bona part del seu electorat els va votar per a això i seran objecte d'una forta pressió mediàtica i empresarial. Uns comicis anticipats suposen un risc inassumible. Si una campanya se li va fer llarga, calculin dues. El seu dilema es resumeix a entrar o no entrar a l'Executiu. Ciutadans i PP sumen una majoria no absoluta, però viable. El primer moviment de Rivera ha resultat revelador: emplaçar el PSOE a repartir els costos de la investidura.
Notícies relacionadesEl PSOE ja està sotmès a una enorme pressió interna i externa per aplanar el camí a Rajoy. Una part del PSOE fa temps que promou la gran coalició i una altra tem encara més un acord amb Podem. Pedro Sánchez no només ha anunciat la seva candidatura orgànica. Ha deixat anar el primer cop en una batalla que acaba de començar. Al PSOE no li interessen altres comicis després de salvar aquests en la campanya. O governa o ho permet. Podem ha recorregut al clàssic truc de qui no vol negociar. Posar una llista impossible de condicions. Pablo Iglesias no ha pogut dir-ho més clar: va faltar una setmana i un debat. És el que buscarà a partir d'ara. Una altra campanya per completar la remuntada.
Tant parlar de les coses velles i les noves per acabar finalment en l'esquerra o en la dreta. Encara que no són els únics actors. Còmodament instal·lats esperen la seva oportunitat els partits nacionalistes bascos i catalans. Els grans oblidats de la campanya electoral tornen a tenir la clau de pas. Arrenca una carrera per formar govern, però també per veure qui carrega amb la culpa si al final ens fan tornar a votar.
